“Un món feliç” Aldous Huxley

Títol: Un món feliç. Aldous Huxley

Editorial: La Butxaca (epub) 2019

Any de publicació títol original: 1932

Gènere: Ciència ficció

Pàgines: 256

Sobre l’autor: Aldous Huxley

Aldous Huxley va ser un escriptor, poeta i filòsof, membre d’una família d’intel·lectuals, entre els quals hi va haver biòlegs eminents i fins i tot un Premi Nobel. Va  escriure sobretot poesia i contes, i les seves primeres novel·les no van tenir gaire ressò. El 1932 va publicar la que seria la seva obra més famosa i controvertida, “Un món feliç”, on mostra una societat distòpica i reflecteix algunes de les seves obsessions més conegudes, com el control de l’Estat i la deshumanització de la tecnologia.

Anàlisi:

Un món feliç (1932) planteja un món totalitari, com 1984 de George Orwell (1949). La manca de llibertat individual per sustentar un món totalitari és la base d’aquesta novel·la. En aquest cas, la tecnologia s’aplica a la fertilització artificial per crear individus estàndards, com els primers cotxes Ford, entrenats per fer la feina per la qual han estat creats i no qüestionar-se res més. Hi ha diferents castes, unes més altes per a treballs més intel·lectuals i altres més baixes per treballs més físics i desagradables. També apareixen tecnologies que en aquella època eren emergents i ara estan extensament implantades com la televisió, l’ascensor o l’aspiradora.

D’aquesta manera s’acaba amb la diversitat, els éssers són idèntics, es mantenen joves i atractius fins que moren a una edat mitjana de 60 anys, gràcies a la ciència i la tecnologia.

El SOMA és la droga legal, reconeguda i bàsica, prescrita a aquesta societat, els ajuda a ser feliços, a guarir pensaments, a anar-se’n de vacances, suprimeix l’ansietat. Gràcies a això i a inculcar-los missatges concrets a base de repetició i de somnis, tothom estima el que ha de fer i no es plantegen que pugui ser d’una altra manera. Així s’aconsegueix el control social.

Tot això es crea en un laboratori de 18 plantes en un Londres on encara no hi havia grans gratacels i recentment s’havia començat a implantar l’ascensor en el món. De fet crida l’atenció que l’ascensor sigui un recurs recurrent al llarg de la novel·la, igual que l’helicòpter, que és el mitjà de transport habitual i massificat utilitzat en aquest món futurista descrit a principis del segle XX, quan va ser precisament a aquesta dècada en què hi va haver el primer helicòpter operatiu. Els cotxes funeraris s’enlairaven des d’un edifici de 60 plantes.

Els éssers creats passen a la Sala de Predestinació Social o a la Sala de Decantació anomenada d’existència independent. Existeix una Escola d’Enginyeria Emocional per implantar els pensaments pertinents als éssers creats. Només cal ensenyar el que cada un necessita per treballar on li han assignat per no distreure’s de les seves tasques.

A més preparen a les masses per a la indústria i dicten una ordre de consum obligatori, per exemple, acostumen a les masses a que consumeixen transport, fent-los adorar els esports rurals.

Existeix una reserva d’humans que no consumeixen Soma. És totalment diferent a la civilització. És com si visquessin a segles diferents, en planetes diferents. La civilització és esterilització, la reserva és brutor. A la reserva hi viu Linda, que va ensenyar a llegir al seu fill, John. Aquest serà el desencadenant del final inquietant de la novel·la.

Una altra tecnologia que apareix a la novel·la és la televisió. A principi de la dècada dels anys 30 es comença a experimentar amb la televisió i a final de dècada s’implanta. Crida l’atenció que a les persones moribundes o en els moments del descans engegen al mateix temps la televisió i la ràdio. Això pot ser degut que en l’època que es va escriure la novel·la el so de la televisió no tenia prou qualitat perquè la recerca se centrava en millorar la imatge.

En el llibre també es planteja que si volguessin podrien reduir la jornada laboral  i que amb l’agricultura podrien produir sintèticament tota mena de menjars. Però no ho apliquen, perquè haurien de crear més opcions d’oci per mantenir l’ordre social. Plantegen que cada canvi és una amenaça contra l’estabilitat, vet aquí de no posar en marxa els nous invents.

Fins i tot surt el tema que la ciència ha de ser tractada com un possible enemic, perquè els avenços poden fer desestabilitzar el sistema i l’ordre social d’una societat estandarditzada i anestesiada.

Aquesta sentència, que apareix a la novel·la, crida l’atenció per l’actualitat vigent: “la veritat és una amenaça i la ciència és un perill públic”.

Tot i ser una novel·la avançada al seu temps els estereotips s’han quedat ancorats en el passat. Hi ha una mare, amb un bon paper de mare que ensenya a un fill que es convertirà en el protagonista de la història. Els homes són valents i les dones obedients i atractives. Els metges i investigadors principals són homes. L’amo del laboratori també és un home.

Conclusions:

Si es llegís la novel·la sense saber l’any de publicació podria semblar totalment verosímil i actual, sense ficció, amb temes com els de la fertilització, on la ciència ha avançat tant que es pot plantejar decantar els embrions que no són sans, i encara que no sigui ètic, escollir característiques concretes pels nous éssers.

Amb la sentència “la veritat és una amenaça i la ciència un perill públic” recorda el paper de les “fake news” i la postveritat per construir creences per manipular l’opinió pública i el recent debat d’aturar la recerca en intel·ligència artificial.

Els governs totalitaris i la cultura de masses associada a la revolució industrial són molt presents en la societat de l’autor i pot ser una explicació d’aquestes primeres visions distòpiques de l’evolució de la societat amb l’única finalitat de servir com a sistema de producció industrial.