Títol: Las Hijas de Tara
Editorial: Edicions SM
Any publicació: 2002
Pàgines: 270
Gènere: Ciència-ficció (subgènere CyberPunk; nivell recomanat 2n ESO)
Sobre la autora: Laura Gallego García
Laura Gallego és llicenciada en Filologia Hispànica per la Universitat de València. La seva tesi doctoral versa sobre el llibre de cavalleries del segle XVI, Belianís de Grècia, de Jerónimo Fernández. Gallego és una escriptora molt precoç (escriu el seu primer llibre amb 11 anys, encara que no publica res fins als 25) que ha estat guardonada amb el premi El Barco de Vapor (1998), Premi Cervantes Chico (2011) i Premi Nacional de Literatura Infantil i Juvenil (2012). En els seus escrits ha explorat gran part dels temes literaris: comença escrivint literatura històric-fantàstica, amb la seva novel.la Finis Mundi; però prova també la ciència-ficció amb obres com Las Hijas de Tara que desgranem a continuació.
Anàlisi:
Les filles de Tara és una novel.la de ciència-ficció ambientada en un futur distòpic. La trama es desenvolupa en un planeta terra devastat per la contaminació i la radiació. En aquest context, s’erigeixen dos models de comunitat: les ciutats híper-tecnològiques dominades per megacorporacions (Dumes) i la naturalesa salvatge (Mannawinard). Entre elles, exercint de separació, erms àrids replets de mutats i criatures estranyes a causa dels alts nivells de contaminació que la humanitat ha generat en el seu frenètic desenvolupament tecnològic. El llibre combina narrativa alegre i personatges amb caràcters dispars, un còctel literari que el lector agraeix al llarg de les seves dues-centes setanta pàgines.
La història principal versa sobre dues joves antagòniques i un descobriment desconcertant. Kim, mercenària de la Germanor de l’Ull de la Nit i urbanita convençuda, representa el sentit comú de les Dumes: creença absoluta en la biotecnologia i la robòtica com a solució a tots els problemes que la naturalesa sempre ha generat a dones i homes. Ella mateixa té implants biotecnològics en el seu cos com visió nocturna integrada i audició millorada, entre altres. Keyko, per la seva banda, encarna l’esperit de Mannawinard: rebuig de tot allò artificial que ha convertit moltes zones del planeta en racons inhabitables. Malgrat les seves significatives diferències, els valors ètics i el sentit de justícia són el fil de connexió que els uneix. A més de les protagonistes, trobem un descobriment desconcertant anomenat Adam, un biobot bastant singular. Els biobots són l’artefacte estrella de les Dumes, es tracta d’uns busts robòtics d’aparença humana capaços de autoconstruir-se el seu propi cos en funció dels serveis demandats pel client. El seu baix cost, juntament a la seva versatilitat, converteixen aquest aparell en una magnífica eina per als habitants de la Duma; el seu ventall de possibilitats és enorme. No obstant això, el cas d’Adam és diferent perquè desenvolupa un comportament més pròxim a l’humà que al dels seus altres congèneres. En aquest sentit, quina implicació moral té tractar-lo com una simple eina? Kim i Keyko, de forma implícita, tracten de resoldre aquesta pregunta entre persecucions trepidants i aventures eclèctiques.
En paral·lel trobem alguns temes transversals que crec convenient destacar: les repercussions catastròfiques del canvi climàtic, el dilemes ètics associats a la intel·ligència Artificial, la definició del concepte de llibertat, les desigualtats socials en funció a la capacitat d’accés a certes tecnologies i una ontologia de la divinitat (mentre en Mannawinard segueixen ancorats en una mitologia transcendental, a la Duma la divinitat sembra ser immanent representada per aquestes megacorporacions que fins i tot creen vida). Aquest matis, que per mi representa el més interessant de l’obra, exemplifica una representació del concepte alienació encunyat pel filòsof prussià Karl Marx (1818-1883) en el segle XIX.
Principalment, Marx utilitza aquest concepte per criticar el procés d’estranyament de l’obrer respecte al seu producte de treball a causa del model capitalista industrial vuitcentista. El model fordista de producció havia segmentat, a través de la cadena de muntatge, el treball de l’obrer. Per tant, la sensació que aquest tenia respecte al producte final del seu treball distava molt de la dels antics artesans, els quals participaven en tot el procés, des de l’elecció de material fins al seu acabat. És a dir, els obrers de grans companyies com Ford, no es sentien representants (estaven alienats) pels automòbils de la marca ja que la seva funció es limitava, possiblement, a reblar cargols durant dotze hores. En conseqüència, el treballador interpretava el producte del seu treball com un objecte aliè, un element de dominació que no controla en absolut; a sobre, és un recer el qui extreu els rèdits. A més, aquesta segmentació facilitava l’intercanvi d’un treballador per un altre, ja que el procés d’aprenentatge era menor. Per tant, augmenta la competitivitat entre els treballadors, apareixen picabaralles entre ells, la qual cosa propícia l’alienació de l’obrer respecte als de la seva mateixa classe social. Tot això, ens dóna una explicació per a entendre l’angoixa existencial que, entre altres factors, va propiciar les revolucions obreres d’inicis del segle XX.
Encara que aquesta és la seva principal accepció, el fundador del materialisme històric, va una mica més enllà. Existeix també una alienació del treballador respecte a la naturalesa. Respecte de tots aquells elements materials que ja no tria, sinó que li vénen impostos en aquesta lògica de dominació exposada anteriorment. Seguint aquest fil, crec que Les Filles de Tara ens exposa dues noves línies d’alienació. Una societat (la Duma) on la naturalesa es defineix com un element hostil per a la humanitat, aliè, en el qual es veu representada ( la naturalesa genera malalties, ens obliga a morir, estipula limitacions, etc.). D’altra banda, trobem Mannawinard, on la utilització d’implants biotecnològics és interpretada com un sistema d’alineació respecte del propi cos; la tecnologia en lloc de simplificar la nostra visa, sota aquest sentit comú, exerciria de força dominadora, fins a quin punt continua entrant en la categoria d’humà un ser quasi immortal, dotat de característiques més pròpies d’un superheroi de Marvel?
Al meu entendre, la pregunta pertinent llavors seria: estem obligats a posicionar-nos en l’un o l’altre sentit o, per contra, és possible un equilibri entre totes dues postures? Evidentment, el nostre món està molt allunyat de l’escenari descrit al llibre però la biotecnologia i la intel·ligència artificial estan cada vegada més presents. L’any 2019, investigadors de la Universitat de Tel Aviv han estat capaços de crear un cor que palpita, fet amb teixit humà, a través d’una impressora 3D. Els biomaterials i la impressió d’òrgans funcionals estan en boga. Les possibilitats que obren tecnologies com aquestes són extraordinàries. Per exemple, la vitrificació d’òvuls, la selecció genètica embrionària (embrions garbellats per evitar malalties hereditàries) i altres tècniques d’hibridació entre biologia i tecnologia ja són ara mateix possibles. No obstant això, quin impacte produiran en la societat?, tothom tindrà accés a elles o generaran una escissió encara més profunda respecte als col·lectius marginals?, Podrem en el futur eliminar certes malalties del catàleg?, serà possible oblidar-nos per sempre dels infarts i les malformacions congènites? Potser els tecnòlegs del futur ens aporten una mica de llum sobre aquest tema.
L’altre gran tema, la repercussió mediambiental del nostre afany de progrés, també ens interpel·la en aquest llibre. El canvi climàtic és una realitat, hi ha estudis que vaticinen que per a finals del segle XXI la temperatura mitjana del planeta podria elevar-se entre 2 i 6 graus centígrads. Aquest nou escenari de temperatures en la Terra alteraria les pautes de precipitacions, allargant les sequeres i provocant un increment del nivell del mar. El temps corre en la nostra contra. Recentment es va signar l’Acord de París (2016) que al 2020 substituirà l’actual Protocol de Kyoto. En ell es va marcar com a objectiu que, a final de segle, la temperatura global augmenti com a màxim entre 1,5 i 2 graus. Com ho aconseguim? Encara que la tecnologia, en tant que producte industrial, ha contribuït a l’alça dels nivells de contaminació, sembla que també serà ella l’única capaç de treure’ns de l’embull. El Grup Intergovernamental d’Experts sobre el Canvi Climàtic (IPCC) destaca que la línia de recerca principal ha de ser com capturar el CO2 en el seu lloc d’origen després i, després d’això, transportar-ho comprimit a un lloc d’emmagatzematge apropiat. Per exemple, el geòleg de la Universitat de Columbia Peter B. Kelemen, al costat del seu equip científic està investigant les formacions rocoses de sultanat per esbrinar com a controlar i accelerar el procés de mineralització del carboni, abaratint els seus costos. Però acaba aquí, a Islàndia, l’empresa Carbfix, ja està treballant en aquesta línia. En aquesta país es va crear la primera planta pilot de captura de carboni (2017). Es tracta d’una central elèctica capaç de capturar el CO2 i convertir-ho en mineral sòlid, per tant la seva petjada de carboni és inexistent. No obstant això, la confiança cega en la tecnologia, com a element quasi messiànic de redempció del nostres pecats també rep crítiques. Michael Norton (EASAC), va assegurar en el seu informe de Febrer del 2018 que les expectatives són excessivament optimistes. El director del programa mediambiental del Consell de Ciències Europeu va assenyalar en aquest informe que la solució principal és replantejar-nos com consumim i produïm per fer de la sostenibilitat una manera de vida. Per tant, la realitat ens demostra que l’única manera de revertir els nostres excessos passa per una combinació entre Duma i Mannawinard, entre respecte a la naturalesa i tecnologia.
Extret de:
https://hablandoenvidrio.com/el-maridaje-entre-tecnologia-y-cambio-climatico/
Per últim, m’agradaria aturar-me a la finestra que deixa oberta la relació dels humans i els biobots en la novel·la. Els límits entre intel·ligència artificial i subjecte que pateix (categoria que atorga a un individu un conjunt de drets) és ínfima en Adam, el biobot “especial” que apareix en el lliure. Així com els animals, definits com a subjectes que pateixen encara que no sempre ha estat així, han vist augmentat el seu rang de drets al llarg de la història (com ha passat amb ètnies i races esclavitzades durant centúries), la nostra relació amb els robots també podria virar en un futur. Com a cloenda, només dir que Les Filles de Tara ens ofereix entreteniment i reflexió a parts iguals, així com un espai d’apoderament femení, ja que els personatges que porten les regnes de la trama són dones fortes, intel·ligents i empàtiques.
Preguntes per debatre:
- Quina consideres que és la tecnologia, de les que apareixen en el llibre, més necessària avui dia?
- Consideres que l’accés a determinades tecnologies pot contribuir a accentuar les desigualtats entre classes socials en el futur?
- La tecnologia avança molt ràpid, creus que entenem totalment les implicacions d’allò que cream?
- El canvi climàtic és una realitat, per què creus que en el llibre malgrat la impressionant capacitat tecnològica que se’ns mostra a les Dumes no s’ha fet res per a descontaminar els erms? Creus que es refereix a la importància de saber cap on apuntar el nostre coneixement?
- Què defineix la nostra condició d’humans? Continuem sent humans encara que modifiquem els nostres components? Quin és el límit?