Entrevista a Jordi Albis i Catina March, professors de l’IES Binissalem

És molt complicat que un nin no descobreixi les pantalles abans dels 3 anys, tot dependrà del seu entorn familiar. Hi ha models de família que conviuen sense pantalles, però un cop surten de l’entorn familiar serà relativament senzill topar-se amb alguna pantalla. No diria que és impossible, però si que és poc probable que no coneguin les pantalles abans dels 3 anys.

L’exposició social és pràcticament inevitable i és imprescindible que els pares  posin unes normes perquè els fills aprenguin a moure’s responsablement en el món virtual. En el món real els perills són més evidents i , per tant , més fàcils de regular. Qualsevol pare sap que ha d’ensenyar al seu fill que abans de creuar un carrer ha de mirar si ve cap cotxe o si el semàfor està verd. Tothom és conscient del risc que suposa creuar un carrer sense mirar. En canvi, no tenim cap problema per amollar una criatura pel món virtual sense un aprenentatge , sense unes normes . Els perills hi són , però són més invisibles i aquesta invisibilitat , invisibilitat i també desconeixement, en complica la regularització, la normativització.  Ser pare o mare és complicadíssim. Regular l’ús que fan els adolescents d’internet genera  conflicte perquè l’adolescent s’oposarà al compliment de les normes.

Quan parlam de normes a nins de 0 a 3 anys , el compliment no depèn dels nins , sinó dels pares i mares. Sovint exposam els nins de 0 a 3 anys a les pantalles perquè necessitam un descans. Donam el mòbil a la criatura perquè no molesti, perquè estigui entretingut, perquè no plori.

Segons l’estudi que heu fet majoria de pares no controla què fan els seus fills/es a internet (només un 1’4% afirma que els pares els controlen a través d’una aplicació). El control parental disminueix a mesura que els fills es fan més grans. Pot resultar contraproduent aquest control? S’ha d’apostar per a què ells mateixos en facin un ús responsable?

Aquesta és la pregunta del milió.

La principal responsabilitat dels pares eś educar els fills i és impossible educar sense imposar unes normes. Les normes ens donen seguretat : ens ajuden a saber què hem de fer. Un nin sense normes és un nin confós , desorientat. Les normes han de servir per fer-nos la vida més fàcil.

Dir que els pares han desertat d’aquesta funció és injust perquè els pares són un col·lectiu massa gran per fer-ne una generalització. Ho direm d’una altra manera. Els pares no poden desertar de la responsabilitat de posar normes als fills. I on és més difícil posar normes és en l’ús d’internet. Genera la sensació que es vol  impedir el que no es pot evitar. L’ús d’internet es pot regular i s’ha de regular . Hi ha mecanismes per fer-ho. L’important és si els pares volen assumir aquesta responsabilitat perquè assumir-la genera conflictes i som una societat poc preparada per resoldre conflictes. No és gens fàcil.

Els docents parlam amb molts de pares i mares . N’hi ha que expressen la impossibilitat que tenen de posar normes als seus fills . Hi ha moltes cases on comanden els fills . Hi ha una vertadera dictadura de l’adolescència. Els pares que volen començar a posar normes a partir dels 12 anys fracassaran. Les normes no es comencen a posar als 12 anys , les normes es comencen a posar des del minut zero. I amb els mòbils, el mateix. No podem pretendre començar a posar normes a partir dels 12 anys i que ens funcioni.  I una altra cosa, no n’hi ha prou de posar normes, els pares n’han de donar exemple.

Els pares tenen més poder del que es pensen tenir o del que volen assumir. Els pares són un model per als seus fills que imiten el que veuen. Als fills , a meś d’una motxilla genètica, els transmetem uns models. L’important no és el que els deim , sinó el que fem. És complicat convèncer un fill dels riscos del tabac amb una cigarreta a la boca. De la mateixa manera , és difícil , per exemple, que els teus fills no facin servir el mòbil a taula si tu el fas servir. I l’excusa de la feina no és vàlida.

A l’IES Binissalem també treballau els temes d’internet segura i de ciberassetjament, ens podeu explicar alguna acció posada en marxa des del centre?

Fa anys que el centre té un programa de cibermentors. Els cibermentors són alumnes que reben una formació específica per poder mediar i resoldre els conflictes que sorgeixen a l’institut a causa del mal ús que  fan els alumnes de les xarxes socials. És un programa que agrada i que ajuda, sobretot als més petits, a prendre consciència de la necessitat d’utilitzar bé internet.

Per exemple, hi ha grups de WhatsApp on hi ha tots els alumnes de 1r ESO . Aquests grups tan nombrosos generen conflictes perquè el WhatsApp no té un context clar . En un grup de , posem per cas, 100 persones hi ha tots tipus de relacions i vincles: amics , coneguts , saludats , desconeguts , enemics… Tota aquesta diversitat ha d’acabar malament. Això s’ha d’ensenyar. No poden tenir grups de WhatsApp tan nombrosos.

Quin és el paper dels docents en aquesta lluita? Hauria de ser com una “assignatura” transversal els bons usos d’internet i xarxes socials?

Més que com a una assignatura transversal, el que hem de fer els docents és cobrir, de qualque manera les mancances que tenen els nostres alumnes a l’hora de gestionar l’ús que en fan d’Internet i de les xarxes socials. Acompanyar-los en aquest aprenentatge. Actuar quan veiem que en fan un mal ús i mostrar-los les conseqüències que poden tenir.

L’escola no pot renunciar a la potencialitat d’internet. Seria un desbarat majúscul. Per tant l’escola no pot renunciar a educar els alumnes amb l’ús d’internet. Els ha d’ensenyar a fer-ne un ús responsable, però aquesta tasca no ha de ser exclusiva de l’escola.

Ara bé, tots els instituts haurien de regular l’ús del mòbil. No estam dient si s’ha de prohibir o no s’ha de prohibir. No estam dient com s’ha de regular. El que deim és que cal un pla : un objectiu i una regulació. La normativa ha de ser clara , ha de ser assumida per la comunitat educativa i ha de ser d’obligat compliment. Un institut ha  de tenir regulat l’ús del mòbil i , molt important, tota la comunitat educativa ha de conèixer quina és la normativa, l’ha de complir i l’ha de fer complir.

Passaria el mateix amb les Fake News, s’hauria de mostrar els alumnes com distingir fonts fiables, etc… per no caure en la trampa de difondre-les?

Si, amb les Fake News passaria una mica el mateix, però en aquest cas crec que seria més senzill… Només cal mostrar als alumnes que abans de re-enviar qualsevol notícia que els arriba han de llegir-la, comprovar les fonts i contrastar-la. Precisament a l’institut hem estat treballant durant dos cursos el projecte Erasmus + anomenat “The image of the EU in the post-truth era” sobre Fake News.

“Ho diu internet” no significa res. No té cap valor. Abans es deia “ ho han dit a la perruqueria”. Qui ho diu a Internet? Què diu? Abans el problema era l’accés a la informació, la falta d’informació. Ara patim una inflació d’informació. La sobreinformació és una eina de desinformació. Aquest canvi obliga l’escola a canviar.

Un dels grans reptes de l’escola és dotar els alumnes de les eines necessàries per poder navegar per internet amb un criteri per discriminar. I això sembla molt complicat, gairebé impossible, però també pot ser tan senzill com tenir una bona competència lectora. Un bon lector, no en el sentit necessàriament d’un lector de literatura, sinó d’algú que entén el que llegeix, és més mal d’enganar que algú que no entén el que llegeix: algú que no discrimina.

A Balears falten professionals TIC. Com es poden incentivar les vocacions STEAM des de l’escola?

Les vocacions STEAM s’haurien d’incentivar des de ben petits, i el canvi metodològic en el procés d’ensenyament-aprenentatge hauria de ser la clau. Els nins haurien de percebre que el què aprenen, no només a l’àmbit STEAM, sinó a cada un dels àmbits, té una utilitat i una aplicació al món real. Hi ha evidències que aprenen millor experimentant que no fent d’espectadors reproduint el que veuen a classe.

I en particular, com animar més les nines a emprendre carreres científico-tècniques?

En aquest aspecte és important la feina que es fa als instituts sobre la coeducació. L’escola pública és un dels pocs llocs en què els ciutadans viuen en condicions d’igualtat – que no s’ha de confondre amb l’igualitarisme-, però això no significa que els adolescents no tenguin molts prejudicis de gènere. L’important és descobrir la falsedat d’aquests prejudicis i visibilitzar les dones científiques.

Arran de la situació viscuda pel confinament amb l’acabament de curs online, i del nou curs escolar semipresencial per part de l’alumnat, com veieu el futur de l’educació online? Quines necessitats es plantegen per part de professorat, pares i alumnes pel seu funcionament òptim?

Aquesta és complicada. Estam parlant del gran repte que té l’educació. Un repte previ i independent del confinament. El repte continuarà, o hauria de continuar,  més enllà de la pandèmia.  El que ha fet el confinament és tombar les parets de l’aula, visibilitzar el que es fa a l’aula i aquesta visibilització ha generat debat.

La tendència general encara és entendre l’escola com un lloc on el mestre explica i l’alumne escolta. Aquesta visió perverteix la percepció que els pares , i els mestres , els mestres també, tenen de la presencialitat versus la semipresencialitat. El model del mestre que explica i l’alumne que escolta respon a un món en què el mestre tenia el monopoli del coneixement. Internet li ha robat al mestre el monopoli del coneixement. L’escola no pot obviar-ho.  El mestre ha d’assumir que ha perdut poder: ha d’aprendre a compartir-lo.

I ara, amb la semipresencialitat, persistim en l’error d’un model caduc. Si un mestre que explica en directe ja és poc eficient, poc eficient i avorrit , imagineu-vos un mestre que explica en streaming i amb la boca tapada amb una mascareta. Hi ha qui pretén posar un alumne davant un ordinador perquè miri com el mestre explica a uns altres alumnes  que té en directe dins l’aula. Només que hi pensem una mica ens adonarem que el mètode està condemnat al fracàs.

L’important no és el que fa el mestre , sinó el que fa l’alumne. El mestre no ha d’explicar , sinó que ha de dissenyar una tasca que ha de permetre a l’alumne aprendre. La tasca ha de preveure quines eines necessitarà l’alumne per poder-la desenvolupar i quin acompanyament necessitarà. No podem oblidar que l’aprenentatge és social i per tant cal delimitar què podrà  fer a casa ( no presencial) i què podrà fer a l’aula ( presencial).

No estam defensant una escola no presencial, estam dient que l’escola ha de donar resposta a la situació a què ens ha abocat la pandèmia. I per donar -hi resposta no podem obviar les eines extraordinàries que ens dóna internet. Ara bé, d’aquestes eines cal fer-ne un bon ús. La classe, en streaming, no és fer-ne un bon ús. Si un docent considera que el disseny de la tasca requereix una explicació del mestre, convendria que el mestre s’enregistràs en vídeo, sense mascareta i tengués molt present la durada del vídeo.

I el teletreball a la comunitat docent, com valorau l’experiència?

El teletreball durant el confinament va ser una experiència improvisada dins un període de temps concret: de març a juny. Va ser una situació excepcional que va servir perquè molts docents s’adonassin que el que feien a les classes presencials era absurd i van canviar. Van canviar per necessitat. Hi ha qui ha persistit a no canviar res.

Circulava un vídeo per internet en què una professora explicava anàlisi sintàctica  a través de l’ordinador i un alumne tenia una resposta grossera. La grosseria de l’alumne és injustificable.  Ara bé, explicar anàlisi sintàctica és absurd a una classe presencial. Fer-ho on line és demencial. El vídeo potser era un fake, però, com a exemple, ens serveix.

En qualsevol cas, el teletreball no és l’escola que volem. Insistim en què l’aprenentatge és i ha de ser social.

Ens podríeu recomanar algun llibre relacionat amb les TIC que us hagi servit d’inspiració a la vostra feina?

Hi ha un llibre publicat recentment titulat “La fábrica de cretinos digitales: Los peligros de las pantallas para nuestros hijos” de Michel Desmurget, doctor en neurociència i director de l’Institut Nacional de la Salut i la Recerca mèdica de França. En aquest llibre Desmurget alerta dels perills concrets que té l’ús desmesurat de la tecnologia damunt el cervell dels nins i adolescents. Segons l’autor, “les pantalles fan malbé els tres pilars bàsics del desenvolupament  del nin: la interacció humana, el llenguatge i la capacitat de concentració.”

I alguna pel·lícula/sèrie?

La sèrie de referència quan parlam de pantalles addictives és Black Mirror. Cert. Una gran sèrie. Té capítols sensacionals, però n’hi ha d’insufribles.

A mi em va agradar molt “Her”. És una pel·lícula de l’any 2013 interpretada per Joaquin Phoenix. Parla sobre la Intel·ligència Artificial. El gran mèrit de la pel·lícula és que conta una història increïble, però te la creus. I això que és absolutament inversemblant.

Anem a veure alguns dels resultats de l’estudi que ens han cridat més l’atenció:

El 76,5 % dels adolescents de les Illes Balears afirma que es connecta a internet quan està avorrit, el 93,9%, es connecta sense cap motiu, ”internet és la principal font d’oci dels adolescents? Això pot suposar una manca de socialització, o  un canvi en la manera de socialitzar?

Avui dia pot afirmar-se que internet i les seves derivades; xarxes socials, jocs online, visualització de vídeos i sèries, etc… són  la principal font d’oci dels adolescents, complementada sempre amb la pràctica d’algun esport….

Sí, de qualque manera podem dir que les xarxes socials i els jocs online han canviat la manera de socialitzar dels adolescents. A més, aquestes xarxes són molt donades a mals entesos entre els seus usuaris i els adolescents que molt sovint no troben la manera de gestionar els conflictes que sorgeixen de l’ús inadequat d’aquestes xarxes.

Hi ha tendència a pensar que el principal indicador d’un ús problemàtic d’internet és el temps: el temps de connexió. El temps és un indicador, però no és el més important. El més important és l’objectiu de la connexió: per què ens connectam? L’ús problemàtic d’internet apareix quan ens connectam sense una intenció, sense un objectiu concret. Aquesta és la dada realment preocupant: una gran majoria d’adolescents es connecten perquè no saben què han de fer, es connecten sense un objectiu.

Quan parlam d’un objectiu de connexió , s’ha de matisar. Connectar-se per mirar porno o per fer apostes online no és un objectiu, però convindrem que no és un objectiu saludable.

Com a educadors pensau que és positiu que un infant s’avorreixi? Pot, l’oci tradicional (jocs de taula, lectura, cartes, …), competir amb les pantalles?

Sí, sí. És necessari que un infant s’avorreixi. Estar avorrit forma part de la vida. No estam parlant de viure instal·lats en l’avorriment, però convé tenir moments avorrits. L’avorriment és una forma de coneixement , d’autoconeixement. Una de les grans fal·làcies sobre la vida és que la vida és meravellosa i divertidíssima. És fals. I ho hem d’aprendre. L’altra gran fal·làcia és que els humans som sòlids , resistents . Els humans tenim una capacitat admirable per crear tecnologia , ens hem dotat d’una tecnologia tan espectacular que ens hem confós. La capacitat tecnològica dels humans ens ha fet sentir imbatibles , però n’hi ha hagut prou amb un virus per evidenciar la nostra fragilitat.

La tecnologia sovint ens confon. Pensam que els nins i nines de 3 anys són intel·ligentíssims perquè saben manejar qualsevol giny tecnològic. El superdotat no és el nin o la nina de tres anys. El superdotat és l’enginyer capaç de dissenyar una tablet  que pot manejar un nin de tres anys.

L’oci tradicional no pot competir amb les pantalles. De la mateixa manera que un cotxe de principis del segle XX no pot competir amb un cotxe actual. Això no significa que no hi hagi una gran admiració pels cotxes antics . De la mateixa manera que durant el confinament les famílies jugaven a jocs de taula. Però qui hi juga ara?

Tot i que els éssers humans tenim tendència a parlar del passat amb termes elegíacs, en realitat gairebé ningú no hi vol tornar. Qui voldria viure com els nostres padrins? Estam més dissenyats per avançar que per enyorar.

Tothom lamenta que tanquin els cinemes, els grans cinemes de la nostra infància. Però per què tanquen els cinemes?  Perquè ningú no hi va.  Per què tanquen els forns de tota la vida?

Només un 2,9% afirma que s’hi connecta per estudiar, mentre que el 80,6% estudia amb el mòbil al costat: pot ser una distracció o és una necessitat per consultar matèries quan estudien?

El mòbil pot ser una eina per estudiar, però els adolescents no estudien amb el mòbil al costat per estudiar , sinó per cercar una distracció. És el que dèiem abans sobre l’avorriment. Està prohibit avorrir-se. Si t’avorreixes sembla que estiguis malalt i t’has de prendre una medicina. El mòbil és la medicina contra l’avorriment. Som una societat molt poc tolerant amb el dolor i l’avorriment.

Un 79,2% es considera addicte a Internet, un 20,6% d’adolescents que es passa més de 8h diàries davant una pantalla. Podem parlar d’addició amb aquestes xifres?

Per parlar d’addicció s’han de tenir en compte altres indicadors. Dèiem abans que l’indicador que determina un ús problemàtic és el motiu de la connexió, però el temps de connexió també és un indicador important.

No podem parlar d’addició , com a patologia, per referir-nos a un conjunt de població. Però sí que podem parlar d’un ús problemàtic . En qualsevol cas, una persona que es passa 8 hores diàries davant una pantalla sense un objectiu – i si és amb un objectiu convendria definir-lo – té un problema d’addicció.

Hi trobam diferències per sexes, les nines es passen més temps connectades que els nins.  Però d’entre els adolescents que es passen més de 8h diàries connectats hi ha més nins que nines. A les aules també observau comportaments diferents per sexes?

Sí , sí. Hi ha un patró diferent . Els nins es connecten sobretot per jugar a videojocs i les nines es connecten a les xarxes socials. Quan fèiem l’estudi , el videojoc de moda era el Fortnite . Vam cercar alumnes de l’institut que fossin  grans jugadors de Fortnite.  No ens va costar gens trobar nins , però sí que ens va costar trobar nines que hi jugassen. Sembla que ara el joc de moda és Among Us . Aquest joc és posterior a l’estudi, però sembla que hi ha usuaris dels dos sexes.

Tot i així, tal com afirmau a l’estudi: “Que les nines es passin més temps connectades, no significa, però, que siguin més addictes. El primer indicador per definir el grau d’addicció d’una persona a les  noves tecnologies no és el temps, sinó el motiu de connexió”. Anem a veure quins usos fan:

El 69,8% dels nins, quan es connecta, juga a videojocs. Les nines (70,9%) prefereixen les xarxes socials. Sabem quins videojocs prefereixen i quines xarxes?

L’estudi es va fer el curs 18-19. Aleshores el videojoc estrella era el Fortnite i la xarxa social de referència per als adolescents Instagram. A l’actualitat sembla que Fortnite ha perdut pistonada i ara el videojoc de moda és Among Us. Pel que fa a les xarxes socials , Instagram encara està de moda , però amb la competència de Tik -tok.

Els nins gasten més doblers a internet, ja que són els que majoritàriament juguen a videojocs i és amb el que es gasten més diners. Mentre que les nines aposten més online. Hi ha més nins  que nines que gasten doblers per aconseguirs seguidors a les xarxes socials.  Com s’hauria de controlar que no es generin addiccions als jocs online des de tan joves?

Buuuufffff. L’addicció al joc és l’opi del pobres. Darrere els jocs online hi ha un negoci milionari. Durant la mitja part d’un partit de futbol emès per la televisió, tots els anuncis són d’apostes online. A més , la manera de vendre el producte és perversa perquè sempre parlen del que pots guanyar . Abans parlàvem de la competència lectora, de discriminar les fake news. Aquí podríem parlar de la competència oral per descobrir la mentida del missatge. Si no tens una bona competència lingüística, entens que si apostes , guanyes.

Prohibir els anuncis seria una primera passa, l’objectiu final hauria de ser prohibir les cases d’apostes. Però hi ha massa diners en joc per prohibir-les . Que els alumnes tenguin una bona competència lingüística que els permeti entendre bé és molt complicat, molt difícil, però no tant com que prohibeixin les apostes online. Per això ens convé formar alumnes competents capaços d’identificar una mentida.

Si bé les dades  recollides no permeten afirmar ni desmentir que l’ús d’internet que fan els adolescents perjudica els resultats acadèmics, sí que mostren la seva percepció: un 64,3%afirma que l’ús que fa d’internet perjudica les seves notes i un 34, 2% diu que no l’afecta i hi ha més nins que creuen que sí que els afecta que nines. Què en pensau com a docents?

Els alumnes tenen la percepció que l’ús d’internet perjudica els seu rendiment acadèmic i és una percepció que no s’ha de menystenir. Aquesta percepció és un indicador que utilitzen  internet més com a element de distracció contra la malaltia de l’avorriment que com a eina per a l’estudi.

Els estudiants de les Illes Balears cada vegada tenen el mòbil més joves. Als 15 anys, el 97’ 3% de les persones enquestades té mòbil. La majoria de les persones enquestades -51,9% – té el mòbil als 11 anys  o abans, però en aquesta edat hi ha més nines amb mòbil (76,5%) que nins (72%) .  Quines conseqüències té això?

Els mòbils ens donen superpoders. Un d’aquests superpoders és el de crear-nos una identitat virtual. A Instagram sempre sortim més guapos i més guapes que a la vida real. Tenir el mòbil més joves fa que creem la nostra personalitat virtual abans d’haver creat la pròpia , la real. Un indicador d’un ús problemàtic d’internet és la diferència que hi ha entre la teva personalitat real i la virtual. Com més diferència hi ha més gran és la patologia. La persona que mostram a les xarxes és millor que la persona que som. Però cada dia hem de conviure amb la nostra personalitat real. Com més distància hi ha entre la personalitat real i la virtual més complicada serà aquesta  convivència amb nosaltres mateixos.

Quines són les principals conclusions que destacaríeu d’aquest estudi?

La principal conclusió és que tenim un problema les conseqüències del qual encara no són visibles, ni estan prou definides. La tecnologia és una eina tan potent que ens supera. Avança a tanta velocitat que som incapaços de regular-ne l’ús. La tecnologia té grans avantatges i grans inconvenients. Els avantatges són visibles , els podem evidenciar; les conseqüències , com a societat, encara no. Les conseqüències, les patologies addictives, existeixen , però encara no són una pandèmia.