“Vigilància permanent” d’Edward Snowden

Títol: Vigilància permanent

Editorial: Columna Edicions S.A.

Idioma: Català i castellà

Any de publicació: 2019

Pàgines: 448

Gènere: Autobiografia

Sobre l’autor: Edward Snowden

Edward Snowden (1983) és un ex-contractista tècnic i ex-treballador de la CIA, que treballà per una empresa contractada per l’Agència de Seguretat Nacional (NSA) dels Estats Units. Va ser conegut com a revelador que va transmetre a la premsa informació classificada sobre el programa Prism de la NSA, que posava de manifest una vigilància massiva de la Internet arreu del món. Arran d’aquestes filtracions, Snowden està acusat d’espionatge i de robatori de propietat del govern.

 1. Anàlisi:

La píndola vermella o la píndola blava. La primera t’avoca al coneixement de la veritat, dolorosa i cruel; la segona et complau amb la seguretat de la plaent ignorància. Quina escolliríeu? Snowden no sols es va empassar la vermella sense glop d’aigua, per a fer-la més mengívola, sinó que a més, va voler que els demés l’acompanyéssim. Tot poder comporta una gran responsabilitat i l’accés als arxius secrets de la primera potència militar i econòmica del món, és un poder extraordinari. A través d’aquest llibre autobiogràfic, on Snowden (Ed, com li diuen els amics) ens serveix la seva vida sense embalatges, descobrim l’evolució de la societat en xarxa i els perills que s’hi amaguen.

La primera cosa que va hackejar Snowden van ser els rellotges de casa seva el dia del seu aniversari. Quan tenia 6 anys. Ho va fer perquè no volia que aquell meravellós dia acabés mai. Duia en hacking dintre. Aquesta anècdota, juntament amb altres episodis d’infantesa, confeccionen la primera part del llibre. Es narren els primers contactes amb les noves tecnologies i la seva mala relació amb el món educatiu reglat, mai va ser un bon estudiant. Fill d’enginyer, el qual treballava pel govern, un dels passos diferencials en la seva vida fou quan va tenir accés al seu primer ordinador. Snowden descriu aquell moment iniciàtic amb una mirada nostàlgica. Una època daurada allunyada d’estructures piramidals jeràrquiques i on la relació entre els usuaris era d’igual a igual: “Durant un espai meravellós i breu, un espai que, afortunadament per a mi, va coincidir amb la meva adolescència, Internet el va fer bàsicament la gent i per a la gent” (Snowden, 2019: 65).

Per què era així? Perquè accedir a la Internet dels anys 90 implicava un esforç, per això els qui t’hi trobaves eren apassionats de la tecnologia que, lluny de competir, aspiraven compartir els seus coneixements i nodrir-se dels coneixements dels altres. Hi havia certa lluita d’egos, evidentment, però la cooperació i el sentit de cultura lliure estaven per damunt. Un altre factor que destaca és la idea d’anonimat. Els usuaris d’aquell Internet primari no tenien intenció de desvetllar el seu nom (molt manco la seva imatge). El que importava era què deies i no qui eres. Allà podies ser qui volguessis. Estava tan absort amb aquest món de llibertat, col·laboració i informació que es va convertir amb el que anomenaríem geek. De fet, amb només 14 anys va ser capaç de detectar una vulnerabilitat al sistema de la pàgina web de Los ALamos. L’estructura del directora era oberta i estava incrustada dins l’URL. Per tant, amb una simple selecció podia accedir a tots els arxius, inclús els classificats. El primer impuls fou fer-ho saber als responsables però no va trobar resposta fins el moment que va decidir telefonar directament.

La vida d’Edward Snowden va canviar després dels atemptats d e l’11 de setembre de 2001. Aquesta tragèdia va marcar profundament a Snowden, fins al punt de decidir entrar a l’exèrcit. Tenia la sensació de que el seu país s’enfrontava a una amenaça històrica i ell volia ajudar a eradicar-la. Malgrat tot, la seva aventura fou breu degut a la lesió que patí durant l’entrenament. Un cop recuperat de la lesió, passa per un moment de feblesa emocional on repensa com pot ajudar al seu país fora de l’exèrcit. Decideix que la millor manera és a través de la tecnologia. Així que intenta entrar a alguna de les agències de seguretat més diligents del país.

Agència Nacional d’Intel·ligència (NSA)

La segona part del llibre comença amb l’arribada de Snowden a l’NSA. Al primer capítol d’aquesta segona part, Snowden parla un poc sobre quines eren les seves idees polítiques quan va entrar a l’NSA amb vint-i-dos anys. Conclusió: no en tenia. “ El meu cap era un aiguabarreig dels valors què m’havien educat i dels ideals que havia trobat en línia.” (ibídem, 143)

Fer feina pel govern havia canviat molt d’ençà que el seu pare hi va entrar. La generació de Snowden es trobava un escenari molt diferent. “L’honestedat del servei públic havia donat pas a la cobdícia del sector privat” (ibídem, 145). Bateja aquest nou funcionari públic del Govern 2.0 com l’Homo contractus. Apareixen les empreses privades de seguretat, contractades sistemàticament pel govern, com Blackwater o Academi o CACI i Titan. Aquestes empreses eren subcontractades perquè permetien saltar-se les restriccions federals en termes de contractació de personal. Cada agència té un nombre màxim de personal. En canvi, les empreses subcontractades per aquesta agència no estan sotmeses a aquest tipus de restricció, l’única limitació possible és els diners dels que disposin i sempre són quantitats estratosfèriques. Tan sols han de testificar davant unes quantes subcomissions que és una despesa justificada donat l’amenaça externa que sofreix el país. Sota el paraigües de l’11 S això resultava extremadament senzill. Conclusió: “la feina de la Intel·ligència americana la fan tan sovint els empleats privats com els funcionaris de govern.” (ibídem, 153).

Hi ha una altra qüestió en joc, els interessos inherents al procés de pressupost. L’aprovació de pressupostos destinats a subcontractacions com les esmentades eren recompensades amb càrrecs ben pagats un cop finalitzada la carrera política. Win-win. L’estructura de subcontractes no acabava aquí, sinó que s’allargava, hi com més baixaves més opac era la utilització de la informació per part d’aquelles companyies subcontractes pel subcontractat del subcontractat. No obstant, malgrat la inclusió d’empreses privades en tasques d’Intel·ligència, el govern federal continuava sent l’únic capaç d’autoritzar a individus l’accés a informació classificada. Què passava? Els treballadors començaven fent feina per l’agència i un cop adquirien l’autorització es canviaven a la subcontracte on els sou eren més suculents.

Després de les revelacions de 2013, el govern dels Estats Units va intentar desacreditar-me referint-se a mi com a “simple subcontractat” o “antic empleat de Dell”, com si amb això volgués dir que no tenia la mateixa mena d’autorització de seguretat i accés que un empleat de l’agència amb identificació blava (ibídem, 158)

La CIA

Després de superar els exàmens governamental, Snowden aconsegueix treballar com a contractista a la CIA. Comença el seu periple internacional: “Internet és fonamentalment americà, però vaig haver d’anar-me’n dels Estats Units per entendre tot el que això volia dir.” (ibídem, 219); “gairebé el 90% del trànsit d’Internet del món passa per tecnologies desenvolupades, propietat o gestionades pel govern i les empreses dels Estats Units, la majoria ubicades físicament en territori americà” (ídem). El seu primer destí fou Ginebra, Suïssa, on va treballar amb detectius de camp. La seva tasca era manejar les dades informàtiques i mantenir la seguretat de la xarxa interna.

L’any 2009 el destinen a Japó on té la missió d’entrenar els oficials i militars nipons per a defensar-se contra el hackers xinesos. A més, va desenvolupar un sistema de còpies de seguretat que permetia guardar la informació de l’agència a un sol lloc que servís de suport en cas de catàstrofe. Fou al Japó i gràcies als permisos privilegiats que va obtenir com a informàtic que comença la seva investigació sobre la veritat de les agències d’intel·ligència. Va descobrir que les agències violaven la llei (o l’estiraven) per vigilar a milions de ciutadans. Tota aquestes sospites inicials es confirmaren quan al 2012 l’enviaren a Hawai i va tocar de primera mà el que ell anomena “vigilància massiva”.  Aquesta constatació va afectar profundament al nord-americà, passar d’una visió idíl·lica de la xarxa a sentir-se profundament vulnerable, va suposar un cop emocional molt fort per a ell. Així que va decidir deixar tota la seva vida de comoditats a Hawuai, viatjà a Hong Kong i entregà totes les dades i informacions que havia esbrinat a uns pocs periodistes. Quan The Guardian i Washington Post se’n van fer ressò la el món sencer va quedar horroritzat.

 

   2. Les metadades i la justícia.

La història de Snowden ens revela, entre altres coses, dos factors determinats a l’hora de controlar la població a través de la xarxa: les metadades i l’emmagatzematge d’informació a llarg termini. Cap on es dirigeix l’atenció de les agències de vigilància no és a les converses privades del usuaris sinó a la informació complementaria que qualsevol dispositius crea al produir-se una comunicació. És a dir, registrar a quina hora i quina durada tenen les comunicacions, d’on provenen i cap a on es dirigeixen, etc. Mirem-ho amb un exemple, si una carta és una forma de comunicació, el contingut de la carta són les dades, les metadades seria les dades del sobre: el nom del remitent, la seva direcció a qui va dirigida, el seu domicili.  Snowden afirma que l’emmagatzematge d’aquestes metadades és més intrusiu que l’escolta directa de converses privades. Totes aquestes dades serveixen per a establir patrons de conducta a l’engròs, també serveixen per a detectar quan cert usuari es comporta de forma diferent; al cap i a la fi, som animals de costums. Aquesta informació és de gran valor per a les companyies ja que permet ser més eficient a l’hora d’oferir els seus productes. Per altra banda, els experts de les agències de vigilància, a través de l’anàlisi de metadades, poden inferir les nostres associacions,  les nostres afiliacions polítiques i les nostres activitats reals.

El segon gran tema que obri Snowden és lo problemàtic que resulta per als ciutadans que l’estat pugui emmagatzemar aquesta informació sense data de caducitat. Qualsevol informació sobre hom mateix podria ser utilitzada en el futur de forma perniciosa; què passaria si tots els nostres actes del passat es poguessin avaluar en qualsevol moment del futur, donat que en tenim un registre? La justícia extrema pot acabar sent injusticia?

 

Dubtes per debat:

1. Quina diferència hi ha entre la Internet dels primer anys que descriu Snowden i l’actual?
2. Sabeu quin recorregut té la vostra informació cada vegada que realitzeu una cerca a un motor de cerques de Internet com ara Google?
3. La justícia extrema pot acabar sent injustícia?
4. Sabíeu de l’existència de cercadors com Thor?
5. Quina diferència hi ha entre el programa de vigilància massiva que denuncia Snowden al seu llibre i les telepantalles que apareixen a «1984» de George Orwell?