«Màquines com jo» de Ian McEwan

Títol: Màquines com jo

Editorial: Anagrama

Any de publicació: 2019

Gènere: Novel·la ciència ficció

Pàgines: 352

Autor: Ian McEwan

Autor anglès, Ian McEwan és considerat com un dels 50 millors escriptors britànics de l’actualitat gràcies tant a la seva excel·lent producció novel·lística com per les seves incursions en el guió i la dramatúrgia. 

McEwan va estudiar en la Universitat de Sussex, on va estudiar Inglés, i en la de East Anglia, on es va especialitzar en Escriptura Creativa. Va ser poc després quan, amb la seva primera antologia de relats, va aconseguir un gran èxit en fer-se amb el premi Somerset Maugham. A partir d’aquí McEwan va continuar publicant de manera regular tant novel·la com relat, i ja en els anys 80 va ser adaptat al cinema. Al llarg de la seva carrera ha aconseguit premis tan importants com el Whitbread, el Man Booker, el Premi Shakespeare o el James Tait Black Memorial entre altres. 

A més, McEwan és membre d’importants institucions, com la Royal Society of Arts o la American Academy of Arts and Sciences.McEwan és un actiu defensor dels drets humans i ha participat en nombrosos actes en contra de la guerra i a favor de la llibertat de premsa o l’ecologisme, entre altres causes.

Anàlisi: 

Els robots humanoides són gairebé un fetitxe en la literatura de ciència-ficció (ciberpunk, biopunik, solarpunk, etc.). Per això costa tant sorprendre quan s’escriu sobre el tema. No obstant, la genialitat creativa d’un autor, allò que marca la diferència entre tanta mediocritat, radica precisament en captar matisos obviats, obrir noves perspectives que semblaven impossibles. Ian McEwan s’ho ha passat d’allò més bé fent-ho en aquesta novel·la.

«Màquines com jo» és una ucronía ambientada en un Londres de principis dels anys vuitanta. Com tota ucronía o novel·la històrica alternativa, se’ns presenta un fet diferenciador que ha modificat l’esdevenir de la humanitat, Alain Turing no ha estat perseguit per la seva condició d’homosexual i continua viu. En conseqüència, el relat transcorre en uns anys vuitanta parcialment diferents, on la tecnologia ha avançat de manera exponencial. Internet, cotxes autònoms o robots humanoides són una cosa habitual en aquest context. A més, l’Argentina ha estat la vencedora de la Guerra de les Maldives, la qual cosa desemboca en una crisi econòmica i institucional a Gran Bretanya que fa trontollar el govern conservador de Margaret Thatcher. Mentrestant, els Beatles continuen tocant junts. No tot són males notícies. 

«Màquines com jo» desenvolupa dues trames en paral·lel. D’una banda, s’analitza la relació humà-màquina, arran de l’adquisició per part del protagonista (Charlie) de l’última fita científica en el camp de la intel·ligència artificial, llançat al mercat sota el nom comercial d’Adan (versió masculina; la versió femenina es diu Eva): “Davant nosaltres teníem a l’última joguina, el somni immemorial, el triomf de l’humanisme o el seu àngel de la mort” (McEwan 2019: 14). Aquesta nova màquina s’assembla tant a nosaltres (físicament) que davant l’ull inexpert és gairebé impossible percebre cap diferència: “El nostre llenguatge revela la nostra feblesa, la nostra disposició cognitiva a acollir una màquina a la frontera entre “ell” i “això”” (Idem: 317). A més, Adan escriu Haikus, argumenta posicions filosòfiques, s’enamora. És a dir, desenvolupa un extens món interior que, a vegades, es troba a faltar entre els nostres personatges de carn i os. Especialment en Charlie, el qual sembla mesurar totes les seves accions en funció del benefici propi que en pugui extreure. La genialitat literària, com deia al principi, es basa en obrir nous enfocaments. En aquest cas el cèlebre escriptor britànic ens incomoda amb la següent pregunta implícita; i si, en lloc de ser els humans els que hem de témer conviure amb robots, són ells (els robots) els que haguessin de témer conviure amb nosaltres? Cavalcar les nostres contradiccions, comprendre les nostres imperfeccions, en definitiva, racionalitzar l’irracional, no és tasca fàcil per a cervells purament logicomatemàtics. “Si no coneixíem la nostra pròpia ment Com podíem dissenyar la seva i esperar que fossin felices en la nostra companyia? No podien entendre’ns perquè tampoc nosaltres podem entendre’ns.” (Idem: 346).

La segona trama en paral·lel té a veure amb un episodi traumàtic en la vida passada de Miranda, la parella de Charlie. Un esdeveniment pertorbador sofert durant el seu pas per l’institut. Molts anys enrere. No obstant això, un altre fetitxe dins de la ciència-ficció, sembla que el seu passat la persegueix, com si d’una allargada ombra es tractés. No voldria revelar res més, perquè crec que val la pena llegir el llibre per a conèixer la història. El tot (el llibre) és més que la suma de les seves parts (les dues trames), per la qual cosa no té sentit fer spoilers. De debò, llegiu-ho.

McEwan i la filosofia pràctica 

Entenem per filosofia pràctica aquella concepció de la filosofia que tracta d’interrelacionar el pensament amb l’acció humana. És a dir, mutadis mutandis, dur a terme l’onzena tesi marxiana sobre Feuerbach: “els filòsofs no han fet més que interpretar de diverses maneres el món, però del que es tracta és de transformar-lo”. En aquest sentit, les branques filosòfiques que millor s’adapten a aquest projecte són l’ètica i la filosofia política. McEwan en «Màquines com jo» posa en pràctica la filosofia. Diluït entre sublims llicències literàries, trobem un sesudo assaig filosòfic que analitza la tecnologia i el seu impacte en la nostra moralitat. En el fons, trobem una confrontació entre les dues visions generals de l’ètica: la teleològica o consecuencialista (basada en les conseqüències de les nostres accions) i la deontològica o de principis (basada en principis morals universals que haurien de guiar la nostra acció independentment de les seves conseqüències). McEwan plasma totes dues postures en els seus personatges. Charlie representa a l’ètica consecuencialista mentre Adan seria el capdavanter de l’ètica de principis. Melodies diferents per a una mateixa música. 

Deia Antonio Gramsci (1891) que viure consisteix a prendre partit. Constantment ens veiem reclamats a decidir, prendre partit, davant fets que ens enfronten a bifurcacions És correcte mentir si això ajuda a protegir a una tercera persona? Amagaries a un amic a casa si el perseguís la policia? Estimar a una persona implica donar-la suport fins i tot quan vol allunyar-se de nosaltres? Creus que falsejar proves judicials per a condemnar a un violador és una manera d’actuar virtuosa? Be or not to be, that is the question. Com afrontem aquestes decisions defineix el model ètic al qual ens adscrivim. Les  discrepàncies entre Adán i el seu propietari, en aquest sentit, creen certes tensions: “Crec que als Adanes i a les Evas no els han dotat de comprensió de la presa de decisions humanes, de la manera en què els nostres principis es deformen en el camp de forces de les nostres emocions.” (Idem: 346)

La versió hegemònica de l’ètica consecuencialista, des de la seva fundació en el segle XVIII per Jeremy Bentham, ha estat l’utilitarisme; especialment en el món anglosaxó. L’utilitarisme estableix que la millor acció és la que produeix el major benefici per al major nombre d’individus involucrats. És a dir, maximitza la utilitat. No obstant això, trobem una paradoxa que Luis Montero, filòsof i escriptor, llançava recentment en una de les seves ponències Realment podem predir totes i cadascuna de les conseqüències que es ramifiquen com ginebre desmanegat en prendre una decisió? Depèn de la complexitat de la societat en què ens movem. Potser a l’Anglaterra georgiana del XVIII on va viure Bentham sí però, en la societat globalitzada del segle XXI? Hi ha certs dubtes. El nostre món és tan complex i interconnectat que qualsevol decisió local pot tenir un impacte global impredictible. Per tant, si afrontem les nostres decisions en funció de les conseqüències d’aquestes, però al mateix temps, somo incapaços d’endevinar-les a priori Quin grau de consciència ètica vam demostrar? Certament insuficient. Adán sembla que opina el mateix. Per a ell mentir, com matar, està malament en tots els contextos possibles. No hi ha debat. Per a ell, els principis ètics han de ser valuosos per si mateix, amb independència de la situació o les conseqüències. 

D’alguna forma, robot de la novel·la combrega amb el plantejament desenvolupat per Immanuel  Kant en «Crítica de la raó pràctica» (1788). L’altra cara de la moneda. En aquest llibre, el filòsof prussià, encunya el concepte central del seu pensament ètic: l’imperatiu categòric. Segons Kant, tota moral deu poder reduir-se a manaments fonamentals universals, els imperatius categòrics, nascuts de la raó, no de l’autoritat divina o les inclinacions emocionals. Aquests imperatius ens permeten saber com hem d’actuar. Sona bé, però molt al meu pesar, l’ètica deontològica perfecta, probablement és impossible pel mateix fet que ho és la consecuencialista: si no podem predir les conseqüències d’una decisió concreta, baix quins preceptes podem establir criteris universals per a tota decisió? No mentir és bo o dolent per se? Si visquéssim en la alemania nazi, estiguéssim amagant un jueu en el soterrani, i un membre de les SS ens pregunta si hi ha algun jueu a casa Hauríem de seguir el principi moral de no mentir encara que actuar així impliqui la mort d’aquesta persona? Hi ha massa factors circumstancials, accidentals, humans, que ens impedeixen exercir una ètica de principis com la que ens proposa Kant. Les nostres societats són imperfectes i, per tant, les ètiques perfectes tenen problemes d’adaptació. No obstant això, Adan no té aquesta classe de conflictes. 

Com sortim del laberint ètic de McEwan?

Comptat i debatut, la qual cosa diferència al deontologismo del consecuencialismo, és que el segon permet infringir un principi moral si s’estima que les seves conseqüències seran millors que no infringir-lo, mentre que el primer mai ho permetrà. Quin utilitzem? Sense certa deontologia, és impossible establir un justícia universal, aplicable a tothom i sense biaixos. Sense consecuencialismo, en un sentit crític, és impossible la desobediència civil i el progrés/canvio social. Quina diatriba. Per a un demòcrata, triar entre les dues, és com si et preguntessin: Vols més a papà o a mamà? Un autèntic carreró sense sortida.

Per tant, cal realitzar una síntesi d’ambdues. És a dir, hem d’establir uns principis morals universals (aplicables a tots), que serveixin de marc per a les nostres accions en societat, deixant de costat preferències personals o intuïcions místiques. Al mateix temps, aplicar aquests principis amb certa flexibilitat, en funció de les condicions de la situació en concret. Sembla complicat perquè certament ho és. Com la vida mateixa. No obstant això, la capacitat de moure’ns en espais ambigus, bregant contradiccions, és la qualitat que ens diferencia de màquines cada vegada més perfectes. Potser és l’essència de l’humà, si és que existeix alguna cosa així com l’humà.

Deixem la filosofia. Per a què necessitem aquest tipus de màquines? 

Són moltes les possibilitats que ens ofereixen màquines com les descrites en el llibre. Fins i tot hi ha moltes que encara no hem estat capaços d’imaginar. Però fitant una mica el tema, em centraré a continuació en una que, al meu entendre, pot donar-nos solucions socials per a problemes col·lectius del futur. Un d’ells és l’envelliment poblacional. Vivim en societats cada vegada més envellides i individualistes. Podríem entrar a debatre per què això passa, no obstant això, és irrefutable que la realitat és així. Per tant, si la tecnologia ha de servir-nos per a millorar la nostra qualitat de vida, crec que l’aparició de robots humanoides ha de dirigir-se a cura de persones incapaces de valer-se per si mateixes. Segons dades de l’INE, el percentatge de població espanyola que superarà els 65 anys en 2033 serà del 25.2%. És a dir, un de cada quatre ciutadans. Moltíssima gent. Tenir màquines que a més de facilitar-los les tasques quotidianes, puguin donar conversa, jugar a les cartes o simplement oferir companyia als nostres majors seria un gran pas per a millorar la seva qualitat de vida. Zora és un referent en aquestes tasques. Aquest petits robot humanoide, és ja una realitat en les llars d’ancians del territori francès.  

“Casi en todos los países, la población de ancianos está aumentando. El número de gente mayor de 60 años será más del doble, hasta alcanzar los 2100 millones de personas para el año 2050, según las Naciones Unidas. Las cifras señalan una brecha emergente. Simplemente no habrá suficientes personas que cubran los empleos de atención a la salud que se necesitarán.

Zora dirige sesiones de ejercicio y propone juegos. Puede sostener una conversación porque el enfermero teclea palabras en un ordenador portátil que el robot pronuncia después. Algunos pacientes se refieren a Zora como “ella”, otros como “él”.” (El País, 16 enero 2019)

Perfeccionar aquest tipus d’artefactes, arribar al nivell de detall de l’Adán que ens presenta McEwan en la novel·la, crec que pot ser una dels camins tecnològiques del futur en la intel·ligència artificial. Aportant un valor social afegit, millorant la vida de les nostres comunitats.

Dubtes per a debat: 

• Quin tipus de funcions socials podrien realitzar aquests robots humanoides?
• Confiaries la cura dels teus majors a un robot? Per què?
• Creus que és possible un sistema ètic absolut?
• Quina tecnologia t’agradaria Creus que és possible arribar a conviure amb robots com els descrits en la novel·la? 
• Com creus que afectaria la nostra estructuració social?
• Creus que en el futur establirem vincles afectius amb aquestes màquines?
• Com seria el teu robot humanoide ideal?
• La forma humana en robots és un clàssic en les obres de ciència-ficció 
• Per què creus que tenim aquesta obsessió per convertir els robots en humans?
• Quina forma creus que tindran els robots del futur?
• Existeix una cosa així  com l’humà? On ho situaries?