Fitxa CineTIC: Ghost in the Shell

Seguim a la nostra secció CineTIC (fitxes de pel·lícules on hi apareixen tecnologies que són tendència). Aquesta vegada és el torn de Ghost in the Shell (2017), una pel·lícula recent que ens fa reflexionar sobre els dubtes existencials que es viuen entre l’humà i la seva relació amb la tecnologia a l’actualitat, en aquest cas, la seva protagonista, un ciborg amb un físic artificial i un cervell reemplaçat en la seva totalitat.

FITXA TÈCNICA:

Títol original: Ghost in the Shell
Any: 2017
Durada: 107 min.
País: Estats Units
Direcció: Rupert Sanders
Guió: William Wheeler (Manga: Masamune Shirow)
Música: Clint Mansell, Lorne Balfe
Fotografia: Jess Hall
Repartiment: Scarlett Johansson, Takeshi Kitano, Michael Pitt, Pilou Asbæk, Juliette Binoche, Peter Ferdinando, Christopher Obi, Joseph Naufahu, Chin Han, Kaori Momoi, Yutaka Izumihara, Tawanda Manyimo, Lasarus Ratuere, Danusia Samal, Rila Fukushima, Michael Wincott
Productora: DreamWorks SKG / Grosvenor Park / Seaside Entertainment
Gènere: Ciència ficció. Acció | Cyberpunk. Manga. Live-Action
Sinopsi: En un Japó futurista la jove Motoko Kusanagi (Scarlett Johansson), també coneguda com ‘the Major‘ Mira Killian, és la líder de grup operatiu d’elit Secció 9, l’objectiu és lluitar contra el ciberterrorisme i els crims tecnològics. Al comandament d’aquesta unitat d’operacions encobertes hi ha Aramaki (Takeshi Kitano), i destaca Batou (Pilou Asbaek), un ex-militar considerat com un dels agents més salvatges del grup. Però, després d’un perillosa missió, el cos de Kusanagi queda danyat, sent sotmesa a una operació quirúrgica per trasplantar el seu cervell a un cos robòtic. Aquest nou cos artificial la dotarà de capacitats sobrehumanes especialment útils per la seva feina. Basada en l’aclamada saga homònima de ciència ficció.

Font: http://www.filmaffinity.com

Tendències TIC que apareixen a la pel·lícula:

Ciborg, segons la Wikipedia, és una criatura composta d’elements orgànics i dispositius cibernètics generalment amb la intenció de millorar les capacitats de la part orgànica mitjançant l’ús de tecnologia.

El terme va ser encunyat per Manfred I. Clynes i Nathan S. Kline al 1960 per referir-se a un ésser humà millorat que podria sobreviure en entorns extraterrestres. Van arribar a aquesta idea després de dir pensar sobre la necessitat d’una relació més íntima entre a els humans i els Màquines en un moment en què començava a traçar la nova frontera representada per la exploració de l’espai. Dissenyador d’instrumentació fisiològica i de sistemes de processament de dades, Clynes era el director científic del Laboratori de Simulació Dinàmica de Rockland State Hospital, a Nueva York. El terme va aparèixer per primera vegada en forma impresa, 5 mesos abans, quan The New York Times va reportar sobre els aspectes psicofisiològics de l’Espai Simposi de vol on Clynes i Kline van presentar per primera vegada el seu paper: «un ciborg és essencialment un sistema home–màquina en el qual els mecanismes de control de la porció humana són modificats externament per medicaments o dispositius de regulació perquè l’ésser pugui viure en un entorn diferent al normal».

D’acord amb algunes definicions del terme, la connexió física i metafísica de la humanitat amb la tecnologia, ja ha començat a influir en l’evolució futura de l’ésser humà, en començar a convertir-nos en ciborgs. Per exemple, una persona a qui se li hagi implantat un marcapassos podria considerar-se un ciborg, ja que seria incapaç de sobreviure sense aquest component mecànic. Altres tecnologies mèdiques, com l’implant coclear, que permet que un sord senti a través d’un micròfon extern connectat al seu nervi auditiu, també fan que els seus usuaris adquireixin accés a un sentit gràcies a la tecnologia, aproximant la seva experiència a la d’un ciborg .

Al final del segle XX, la imatge del ciborg com ésser que no és ni humà ni màquina, ni home ni dona, va ser recuperat per autores ciberfeministes, com Donna Haraway al seu El Manifest Ciborg.

El terme se sol utilitzar erròniament en nombrosos escrits al confondre-ho amb robot del tipus androide.

Ciber cervell

Segons aquest article: “A ‘Ghost in the Shell’ és un mòdul que conté un cervell millorat, incloent el tronc de l’encèfal. Això faria possible que el cervell d’una persona es pogués transferir entre persones, o ser emmagatzemat i transportat fora d’un cos humà. I, per si tot això fos poc, els seus implants permetrien que aquests cibercervells es connectassen a la xarxa o a altres cibercervells.

‘Ghost in the Shell‘ ja ha explorat les possibles conseqüències i perills d’aquests cibercervells. Però a la vida real encara no hem jugat amb la idea de “millorar” el nostre cervell amb tecnologia. A això contribueix que ni tan sols comprenem el nostre cervell a dia d’avui. Tot i que coneixem com funciona gairebé qualsevol part del nostre cos, el cervell continua essent un complet desconegut. I, en realitat, ni tan sols sabem si arribarem a conèixer-lo algun dia.

No obstant això, sí que hem començat a fer petites passes en aquesta direcció. Segur que us sona la criogenització. Sí, aquesta tècnica de congelar-se al morir amb l’esperança de reviure amb els avenços tecnològics del futur. I segur que alguns sabeu que no només es criogenitza el cos sencer, també es pot criogenitzar només el cap.

A la fundació Alcor s’especifiquen els costos: costa 200.000 dòlars criogenitzar un cos complet. Només el cervell són 80.ooo dòlars nord-americans. I el com es recuperaran aquests cervells segueix sent un misteri. Entre les opcions estan aquests contenidors que dibuixa ‘Ghost in the Shell‘?

D’altra banda, i encara que sigui de lluny, també s’està investigant com “aïllar“ els nostres cervells per introduir-los en realitats virtuals. Sí, al més pur estil Sword Art Online. IBM s’ha basat en l’univers de les novel·les japoneses per crear alguna cosa de l’estil. I sèries com Black Mirror també han explorat aquest món a la ficció. Podrem connectar-nos a Internet, a mons virtuals, amb la nostra ment i res més? “

També parla d’això aquesta notícia:: “La màxima expressió d’aquest aspecte és el reemplaçament complet o la dotació d’un cervell cibernètic a certs robots”. De fet, la mateixa Motoko té un cervell completament cibernètic (com la resta del seu cos, qüestió central de l’obra). Aquesta idea no ha passat desapercebuda entre els autors al llarg dels anys. Probablement una de les posades en escena més recents sigui la de Chappie. Però tampoc ha estat ignorada pels científics i enginyers. Podem fer alguna cosa així?

Si us esmentem a Elon Musk probablement presteu atenció. Per si no ho havíeu sentit, el CEO d’SpaceX i Tesla vol que el cervell humà estigui connectat amb a una intel·ligència artificial. D’aquesta manera podia crear dispositius que es puguin implementar en el cervell. Per a això, ha començat a donar suport a la startup Neuralink, una empresa acabada de constituir que està centrada en els avenços de la intel·ligència artificial. Aquest tipus d’avenços en la tecnologia podrien millorar la memòria o permetre una interacció directa entre el cervell humà i els dispositius electrònics. I la primera aplicació d’aquests implants i ciber–cervells no seria tant fer-nos súper–intel·ligents com revertir els efectes de malalties neurodegeneratives com el Parkinson, l’epilèpsia o l’Alzheimer, combatent patologies que encara no tenen cura. “

Altres tecnologies que apareixen en el film: realitat virtual, camuflatge òptic (vestit termo òptic–capa d’invisibilitat), alteracions memorials i sensorials i nanomàquines, entre altres.

Relacionat amb la perspectiva de gènere trobam:

En “Ghost in the Shell” es pot destacar la presència de personatges femenins forts i empoderats. La Major, interpretada per Scarlett Johansson, és la protagonista principal i demostra habilitats excepcionals en la seva tasca com a agent cibernètica. El seu personatge representa una dona amb força, determinació i capacitat per afrontar reptes difícils. D’altra banda, la pel·lícula aborda temes relacionats amb la identitat de gènere i la dualitat entre el cos físic i la consciència. La Major, que té un cos cibernètic, ha d’enfrontar-se a preguntes sobre la seva pròpia identitat i la seva relació amb la seva forma física. Aquesta exploració temàtica permet reflexionar sobre la construcció social de la identitat de gènere i les implicacions de la tecnologia en aquest àmbit.

A més del personatge de la Major, hi ha un altre personatge molt important, la Dr. Ouelet. Ella és una científica destacada que treballa en el camp de la cibernètica i és responsable de la creació de la Major. Ella té un paper clau en el desenvolupament de la trama i en la definició de l’identitat de la Major.

Algunes reflexions:

Pensau que seguirem el camí de Neil Harbisson i ens plantejarem fer-nos implants com una qüestió d’identitat?