Avui no entrevistam cap empresari, emprenedor ni expert en tecnologia, sinó un perfil totalment diferent; Amparo Sard, és una artista mallorquina multidisciplinària (escultures, fotografies, vídeos, dibuixos…) que, amb les seves obres, denuncia les injustícies causadas per una evolució, sobretot tecnològica, que amaga problemes importants, principalment socials i mediambientals. I quina relació té amb la tecnologia? Idò, precisament recentment ha creat una obra pionera en el món: el seu Autoretrat Hàptic. Un NFT que transcendeix allò visual i passa a tàctil creant una nova tendència al món de l’art “on l’espectador pot perforar ell mateix la peça (un autorretrat de l’artista que es presenta en descomposició i se li poden fer forats per donar aquest aspecte) i tenir la mateixa sensació tàctil del procés gràcies a una tecnologia revolucionària d’última generació: la realitat virtual 3D hàptica i hologràfica”.
Amparo Sard va presentar la seva tesi doctoral l’any 2018, Desmaterialización de los elementos de trascendencia en el lenguaje de las nuevas tecnologías, on analitza l’impacte de les noves tecnologies en l’evolució de l’art. Aquí explica el paper de l’artista per avançar-se a l’impacte de la tecnologia a la societat i intentar explicar-ho a través de l’art. Amparo Sard també és Doctora en Belles Arts i cap d’estudis de l’Escola Universitària de Belles Arts Adema.
Arribats a l’any 2022, es parla molt de les NFT, en què consisteixen?
Un token no fungible (NFT) és una unitat de referència virtual inimitable. No té valor legal, però genera un certificat d’autenticitat per al propietari de cada peça d’art digital, ja que registra a qui pertany aquella obra única. De fet, cada vegada que aquest token canvia de mans s’emmagatzema tota la informació del que succeeix amb l’obra; a qui es ven, quan es ven i per quin preu es ven. També en surt beneficiat l’artista de la peça original, ja que cada canvi de propietari li permet cobrar un percentatge de la transacció. Els NFT funcionen a través de la tecnologia blockchain, però no s’ha de confondre amb les criptomonedes. L’aspecte diferencial és que totes les monedes virtuals amb criptovalor no es diferencien entre elles, ja que totes tenen la mateixa unitat de referència. En canvi, quan parlem de tokens no fungibles fem referència a unitats úniques, irrepetibles. Si el Bitcoin va ser la resposta digital a les divises, els NFT són la resposta digital a l’art virtual.
Quina és la relació de l’art amb les noves tecnologies?
L’ésser humà i l’etapa que li ha tocat de viure ha estat sempre lligat als avenços científics i tecnològics del moment, i sobre ells ha girat el seu entorn social, laboral o en el cas que ens ocupa, l’artístic. Quan Unamuno va dir “renovar-se o morir”, no només parlava d’una lògica d’adaptació natural al progrés, aquestes paraules també fan referència a una realitat en la Història de l’Art i a una actitud per part d’un artista que, entre altres coses, necessita sorprendre’s amb els seus propis treballs com a motivació per continuar creant. McLuhan arriba fins i tot a dotar els artistes, que perceben els canvis en la percepció sensorial, d’una capacitat o habilitat “especial” per cercar solucions i dur a terme les necessitats creatives. Segons el teòric, els nous mitjans artificials i els seus efectes són generalment inadvertits per l’home comú durant els períodes d’innovació. Només persones com els artistes arriben a percebre’ls inicialment, i no sense dolor. McLuhan reprèn aquí les idees romàntiques de l’artista hiperlúcid i, en conseqüència, li assigna el paper d’alertar i preparar la societat moderna per al canvi. Adverteix que quan l’artista percep les alteracions causades per un nou mitjà, reconeix que el futur és el present i utilitza la feina per preparar el terreny.
Què és l’art digital i com l’aplica a les seves obres?
L’interès per noves vies per a la realització de les seves obres ha donat veritables revolucions per a la comunitat artística.
L’artista ha anat creixent juntament amb els nous descobriments i materials, de vegades inventant ells mateixos el necessari per fer els seus somnis. Ara som a l’era digital, i aquesta inquietud per part de l’artista i la progressiva incursió en les noves tecnologies ha fet que l’obra d’art pateixi canvis dràstics en el seu procés de fabricació i també en el concepte de la mateixa. Aquesta idea és la que intent deixar clara a la meva obra, ja sigui amb l’ajuda de materials tecnològics o no.
Ha creat una obra NFT que dóna sensació de tacte, la primera del món. Com va sorgir la idea per fer aquesta obra?
“Autoretrat hàptic” és un NFT que com indica el mateix títol de l’obra és tàctil, per tant, és un arxiu digital al qual se li aporta una altra sensació, la del tacte. L’obra s’ha realitzat en col·laboració amb l’Escola Universitària Adema, reconeguda com una de les millors d’Europa en els graus que té fins ara, precisament per comptar amb la tecnologia de darrera generació perquè els seus futurs estudiants puguin practicar digitalment. Tenen una gran experiència en tecnologia hàptica. Quan ho vaig descobrir vaig entendre que havíem d’obrir una investigació en aquesta via. Ha estat molta feina, contactant amb creadors britànics del programari enfocat a odontologia, per modificar-lo i adaptar-lo a les nostres necessitats, però finalment es va aconseguir. Tot gràcies als investigadors i excepcionals tècnics i enginyers de l’escola Universitària Adema. El resultat és que s’ha exposat a les fires d’Art Fiera Bolonya, Arc Madrid, Expo Chicago, Art Cologne i a més col·laborarem amb la Universitat de Columbia en un projecte amb tecnologia hàptica, també amb la UAL, la Universitat d’Art de Londres. Ja estem treballant amb el segon. Estic molt il·lusionada.
Això sí que seria un exemple d’art immersiu, alhora que interactiu. Les TICs serveixen per acostar-nos a les obres d’art i artistes i poder interactuar?
Les tecnologies de la informació i la comunicació serveixen per interactuar, però es pot aconseguir molt més amb la tecnologia hàptica. A més, es poden potenciar les sensacions en aquesta transmissió d’informació, obrint-se nous canvis de paradigma per descobrir. A Adema ja estem investigant en l’aplicació de les tecnologies de la informació i la comunicació a les possibilitats hàptiques.
Què espera una artista de la interacció virtual de la seva obra amb l’espectador?
En aquest món tecnològic que ens amaga allò que realment importa “avui sentir és l’emergència”. Per això a la meva feina cerc que l’espectador senti més davant d’una determinada narrativa que li estigui explicant. Si no sent quan se li diu que estem aniquilant el planeta o que està morint gent de gana, caldrà posar altres mitjans perquè aparegui l’angoixa necessària i comprendre el missatge d’una manera més eficient, com ho són les tecnologies.
Ara que el tema de recollir dades està per tot arreu, en l’art es recullen dades de la interacció virtual amb els espectadors? Amb quina finalitat?
Sí que es fa, també per temes comercials. Però quan l’art està unit a la docència, s’obren enquestes molt més interessants per a les humanitats. L’Associació per al desenvolupament de la Tecnologia Educativa i de les Noves Tecnologies aplicades a l’educació (EDUTEC) en el marc del Congrés Internacional, celebrat recentment a Palma, ha distingit dos projectes de recerca conjunts d’ADEMA i UIB sobre l’aplicació de la simulació 3D hàptica a l’ensenyament en els graus en Odontologia i Belles Arts.
Per això el president del Consell d’Investigació d’ADEMA, el doctor Pere Riutord, va explicar la necessitat de recollir dades, sobretot de les sensacions dels que interactuaven amb els aparells hàptics per arribar a conclusions i posar els fonaments per trobar i sumar sinergies entre diferents grups de recerca i disciplines.
Tota aquesta informació permet valorar la utilitat de tecnologies innovadores com l’hàptica 3D per obrir noves perspectives en el camp de la formació universitària i, fins i tot, cercar i investigar noves aplicacions d’aquestes eines per facilitar l’aprenentatge de col·lectius vulnerables, com ara l’exploració i el coneixement de l’entorn i dels objectes que en formen part per a persones amb una discapacitat visual, per exemple.
Estan preparats els museus i galeries d’art per aquest tipus d’obres?
Encara no. Però potser no triguen si tenim en compte l’interès que despertem i el feedback que estem rebent.
L’art serveix per fomentar la innovació i la creativitat de la societat? O prima més la denúncia?
Com a docent et diria que la creativitat s’ha d’entendre com una habilitat que està latent en tots nosaltres, i que si s’entrena començant en la infància, assegura que després com a adults la sapiguem aplicar als diferents àmbits i entorns en què convivim. Com a artista, l’art i la creativitat poden convertir-se en un factor integrant en el desenvolupament d’una societat sota vertiginosos canvis tecnològics, científics, i per damunt de tot, canvis en els valors que configuren la vida.
En el seu cas experimenta amb diferents materials per les seves obres (poliuterà, fibra de vidre…) a més de diferents formats (vídeo, fotografia…), i amb diferents tecnologies, com és el seu procés creatiu? Quin és el format que prefereix i per què? Les noves tecnologies l’obliguen a formar-se constantment per aplicar-les a les seves obres d’art?
Avui dia els materials i les seves reaccions són especialment rellevants a l’hora d’entendre una obra d’art, aconsegueixen transmetre gairebé més que les imatges amb una narrativa determinada. Qualsevol canvi, modificació o deformitat d’una imatge fan més present la matèria d’aquesta imatge degradada. La memòria és molt necessària en aquest procés. Un procés que resumeix com funciona avui la transmissió de veritat i transcendència. Tots aquests materials no només em serveixen per poder formalitzar les obres amb unes necessitats específiques com la mida, la lleugeresa, la complexitat, etc., sinó que m’ajuden a aportar la metàfora o la poètica necessària per arribar o fer arribar a conclusions.
La formació és important sempre, però també estar envoltada de grans professionals que saben solucionar els temes tècnics millor que jo.
Com es forma vostè en les tecnologies que van sorgint en cada moment, o es manté informada, per després aplicar-ho a les obres d’art? Us anau formant també en les que aplicau?
Amb curiositat i sobretot amb ajuda d’internet, que és on hi ha totes les novetats fresques.
Estau d’acord en la corrent que aposta per a què STEM inclogui també l’A d’art, (STEAM)? Si es així, quin és el motiu?
Quan examinem la deriva que està prenent la imatge a l’art contemporani ens adonem que la reacció que tenim davant d’una obra d’art ha canviat, no només per lliscaments generals que s’han produït a l’art durant les últimes dècades, com són les noves intervencions sobre l’espai, les diferents construccions de la visió o les definicions ampliades de l’art; sinó que també hi han contribuït alguns temes específics de les necessitats socioculturals, en una societat de la informació i la nova estètica de la visió present a la imatge en moviment, la multimedialitat, interactivitat i la telepresència en temps real.
Fa uns anys vaig començar a preguntar-me on és l’ànima del que es presenta avui davant dels nostres ulls, quan estem sotmesos a tanta complexitat. Sabem que les tecnologies ens enganyen, i podríem pensar que aquesta confusió desenfoca la nostra consciència. Però les imatges, encara que incertes, segueixen “movent-nos” com abans.
Si ens posem a analitzar densament les causes tecnològiques, que fins ara han servit per donar base i explicació a la idea dramàtica de la velocitat, veiem com en realitat, apareix un factor relacionat amb la tensió sorgida a les imatges que fem servir avui. Fem servir imatges que creen tensió. Una tensió generalment creada per un buit d’informació que serveix per maquillar una altra realitat. Es tracta, d’una banda, imatges eficients que recorren a despertar la intuïció per fer-nos “sentir” més i més ràpidament; per altra banda estem davant d’un creixent desaferrament amb l’entorn en tots els sentits. Per això es tracta de trobar una metodologia on la pràctica i la col·laboració és important per unir diferents coneixements i disciplines. Evolucionarem cap a adaptar-nos a la cultura veloç i del maneig de la informació trossejada. Els projectes STEAM defineixen molt bé aquest futur: la metodologia que uneix Ciències i Arts en projectes col·laboratius. A la societat de la informació en què estem, ja no és tan important a quanta informació tenim accés, sinó el que som capaços de fer amb ella. Un canvi de paradigma que implica preparar els estudiants per enfrontar-se, amb els recursos i les eines necessaris, a un futur encara per definir, però el que sí que sabem és que serà necessària una alta capacitat d’adaptació i flexibilitat.
Hem llegit que éreu bona en ciències de petita, però al final us vau decidir a estudiar Belles Arts, com va ser aquest procés de triar?
Sempre he pensat que els artistes ens deixem emportar per la vida, ens costa molt prendre decisions dràstiques, però quan ens posen entre l’espasa i la paret acabem per ser honestos amb nosaltres mateixos.
Parlem de la vostra tasca com a docent: també sou professora de Belles Arts a la Universitat de Barcelona i cap d’estudis del recent implantat grau de Belles Arts ADEMA-UIB, totes aquestes tecnologies també formen part dels programes d’estudis?
Sí, cada cop més. Sobretot a L’escola Universitària Adema, que com he dit va fer una gran aposta per aquest camí.
Per acabar, ens podeu citar algun llibre i alguna pel·lícula o sèrie que us hagi inspirat en la vostra feina?
Llibre “La condición humana” de Hannah Arendt. Per al cinema o sèrie soc molt eclèctica, no sabria que m’ha influenciat.