portada Divulga Fitxa Llibres TIC: No em deixis mai
DivulgaFitxes Llibres TICLlibres TIC

Fitxa Llibres TIC: No em deixis mai

de webmaster

Títol: No em deixis mai

Editorial: Anagrama – Empúries

Any de publicació: 2005

Gènere: Ciència ficció

Pàgines: 336

Sobre l’autor: Kazuo Ishiguro

Kazuo Ishiguro (Nagasaki, 1954) és un escriptor britànic d’origen japonès i una de les figures clau de la narrativa contemporània. Traslladat al Regne Unit durant la infantesa, es va formar en Literatura i Filosofia a la University of Kent i posteriorment al màster de Creative Writing de la University of East Anglia, centre fonamental en la renovació de la narrativa britànica del segle XX.

Després de debutar amb A Pale View of Hills (1982) i An Artist of the Floating World (1986), assoleix el reconeixement internacional amb The Remains of the Day (1989), guardonada amb el Booker Prize. El 2017 rep el Premi Nobel de Literatura, atorgat per “novel·les de gran força emocional que han revelat l’abisme sota la nostra il·lusòria sensació de connexió amb el món”.

Els trets distintius del seu estil són:

  • l’ús de narradors en primera persona profundament limitats (majordoms, criades, clones, robots),
  • l’exploració de la memòria, la culpa i l’autoengany,
  • i, en les obres més recents, la integració d’elements de ficció especulativa (clonació, IA, biotecnologia) per plantejar preguntes sobre què vol dir ser humà.

Anàlisi

No em deixis mai és una novel·la de ciència-ficció especulativa que utilitza un futur molt proper i aparentment anodí per plantejar un dels dilemes morals més incòmodes del nostre temps: què passa quan una societat decideix, de manera ordenada i educada, que algunes vides poden existir només per servir les altres. Publicada en un moment en què la clonació i la biotecnologia ocupaven el centre del debat públic —després del cas Dolly i en ple qüestionament ètic sobre les cèl·lules mare—, l’obra evita qualsevol detall tècnic per desplaçar la reflexió cap al terreny social, polític i emocional.

La història se situa en una Anglaterra alternativa però perfectament recognoscible, on no hi ha grans governs distòpics ni escenaris futuristes. Tot és tranquil, funcional i civilitzat. Des d’aquest marc, la narradora, Kathy H., reconstrueix els records de la seva infantesa a Hailsham, un internat idíl·lic on els infants reben educació, afecte i estímuls culturals. A poc a poc, el lector entén que aquests infants són clons creats amb un únic propòsit: convertir-se en donants d’òrgans fins a “completar”. La força de la novel·la no rau en la revelació, sinó en la manera com aquesta veritat s’insinua gradualment, gairebé sense dramatització.

Un dels mecanismes més perversos del llibre és el que es podria anomenar una pedagogia del silenci. Els personatges no ignoren del tot el seu destí: des de petits reben advertiments, límits i normes que els indiquen que no tindran fills, que no podran decidir la seva vida i que han de cuidar el seu cos. Tanmateix, la veritat mai no és formulada amb totes les lletres. Els clons “saben”, però no disposen del llenguatge ni de l’espai simbòlic per articular aquest saber. Quan la realitat es fa explícita, ja arriba massa tard per transformar res. El coneixement no condueix a la rebel·lió, sinó a l’acceptació.

En aquest procés, el llenguatge hi té un paper central. Ishiguro construeix un sistema de termes asèptics i eufemístics —donacions, completar, cuidadors— que elimina la violència del discurs i permet que el sistema funcioni amb una bona consciència col·lectiva. No cal repressió ni força: el control s’exerceix a través de la normalització semàntica. La tragèdia no és tant el que passa, sinó com de normal sembla.

Els personatges principals, Kathy, Tommy i Ruth, no són herois ni rebels. S’estimen, s’equivoquen, tenen gelosies i petites crueltats. L’amor hi és present, però no com a via d’escapament, sinó com una manera de fer la vida suportable dins un destí tancat. Kathy destaca per la seva capacitat d’observació i contenció emocional, qualitats que la converteixen en cuidadora. Aquest rol no la salva, però en retarda el final i fa que el sistema funcioni de manera més estable. La cura apareix així com una forma sofisticada de submissió: sostenir els altres perquè l’ordre no col·lapsi.

Tot i que la clonació és el punt de partida, No em deixis mai no és una novel·la sobre ciència, sinó sobre biopolítica: la gestió institucional dels cossos i de la vida. La tecnologia permet produir cossos compatibles, allargar unes vides a costa d’altres i establir una jerarquia entre vides completes i vides instrumentals. En aquest sentit, l’obra anticipa debats actuals sobre biotecnologia, medicina regenerativa, gestió de la salut i desigualtats estructurals legitimades per criteris tècnics.

Des del punt de vista tecnològcis, la novel·la integra els següents punts:

  • Clonació i biotecnologia reproductiva

  • Medicina regenerativa i gestió desigual de la salut

  • Normalització tecnològica i control biopolític

El final és coherent amb l’estètica d’Ishiguro: no hi ha explosió emocional ni condemna explícita. Kathy accepta el seu futur amb serenitat, i el món continua girant. La tragèdia no és la mort, sinó la normalitat amb què s’ha assumit. No em deixis mai és, així, una novel·la fonamental per pensar la relació entre tecnologia, llenguatge i desigualtat. No denuncia la ciència, sinó la manera com una societat pot integrar avenços tècnics sense revisar els seus fonaments morals. El llibre ens recorda que el problema no és què pot fer la tecnologia, sinó què estam disposats a normalitzar perquè funcioni.

Preguntes per a debat

  • Com us heu sentit mentre llegíeu el llibre: incòmodes, tristos, enfadats… o sorprenentment tranquils? Per què creieu que provoca aquesta sensació?

  • Què us impacta més: la idea de la clonació o el fet que tot el sistema funcioni de manera tan normal, ordenada i sense conflicte aparent?

  • Creieu que els personatges accepten el seu destí perquè no tenen alternativa o perquè han crescut pensant que és el que toca? Quina part juga l’educació en aquesta acceptació?

  • Al llibre, la tecnologia mèdica salva vides, però a costa d’altres. Penseu que a la vida real ja acceptam decisions semblants en nom del progrés o de l’eficiència?

  • Us ha cridat l’atenció el llenguatge que s’utilitza (donar, completar, cuidar)? Creieu que la tecnologia i la burocràcia sovint utilitzen paraules neutres per amagar decisions dures?

  • Si en el futur la tecnologia permetés crear òrgans o cossos “de reserva”, creieu que realment s’utilitzaria només amb finalitats ètiques? Qui hauria de posar els límits?

  • La clonació del llibre no és visible: no veim laboratoris ni científics. Us sembla inquietant que les tecnologies més decisives siguin les que menys es veuen i menys es discuteixen?

  • Kathy acaba fent de cuidadora. Penseu que la tecnologia pot substituir les cures humanes o, al contrari, fer-les encara més invisibles i desiguals?

  • Veieu paral·lelismes entre el món del llibre i tecnologies actuals com la biotecnologia, la intel·ligència artificial o la gestió de dades en salut? En quins casos?

  • Després de llegir No em deixis mai, el que us genera més inquietud és la tecnologia en si mateixa o la manera com la societat decideix utilitzar-la?