Títol: Klara i el Sol
Editorial: Anagrama
Any de publicació: 2021
Gènere: Ciència ficció
Pàgines: 336
Sobre l’autor: Kazuo Ishiguro
Kazuo Ishiguro (Nagasaki, 1954) és un escriptor britànic d’origen japonès. La seva família es traslladà a Anglaterra el 1960, on ell es formà i es nacionalitzà britànic. Va estudiar Literatura i Filosofia a la University of Kent i posteriorment es va graduar al prestigiós màster de Creative Writing de la University of East Anglia.
Es dona a conèixer amb A Pale View of Hills (1982) i An Artist of the Floating World (1986), però es consagra amb The Remains of the Day (1989), amb la qual guanya el Booker Prize i que el situa com una de les veus més importants de la narrativa anglesa contemporània.
El 2017 rep el Premi Nobel de Literatura, atorgat per “novel·les de gran força emocional que han revelat l’abisme sota la nostra il·lusòria sensació de connexió amb el món”. Les seves obres més conegudes inclouen Never Let Me Go, The Buried Giant i Nocturnes, i combinen una prosa aparentment senzilla amb una gran càrrega emocional i moral.
Els trets distintius del seu estil són:
- l’ús de narradors en primera persona profundament limitats (majordoms, criades, clones, robots),
- l’exploració de la memòria, la culpa i l’autoengany,
- i, en les obres més recents, la integració d’elements de ficció especulativa (clonació, IA, biotecnologia) per plantejar preguntes sobre què vol dir ser humà.
La Klara i el Sol és la seva primera novel·la després del Nobel i la vuitena de la seva trajectòria.
Anàlisi
La Klara i el Sol ens situa en un futur proper on molts infants estudien des de casa i viuen força aïllats; algunes criatures han estat sotmeses a una intervenció genètica anomenada lifting, que els dóna avantatge acadèmic però augmenta el risc de malaltia greu. Per combatre la solitud d’aquests nins s’han creat els AA (Amics Artificials): robots de companyia amb capacitat d’observació i interacció sofisticades. Klara és un d’aquests AA. Al principi viu exposada en una botiga, des d’on observa el carrer i desenvolupa una fascinació quasi religiosa pel Sol, que interpreta com una força benevolent capaç de curar i donar vida.
La trama arrenca quan Josie, una adolescent malalta a causa del lifting, i la seva mare compren Klara. La màquina passa a viure amb la família i es converteix en testimoni privilegiat de les relacions humanes: el vincle fràgil entre la mare i el pare separat, l’amor adolescent entre Josie i el veí Rick (no “lifted”, per tant condemnat a la marginalitat educativa), i sobretot la por silenciosa que envolta la malaltia de la nina. Des de la seva mirada literal, ordenada i obsessivament observadora, Klara va reconstruint un món que ella no acaba d’entendre, però que el lector veu amb una claredat colpidora.
Un dels eixos centrals és la tensió entre amor i programació. Klara actua amb una devoció absoluta envers Josie: la cuida, la vigila, s’anticipa a les seves necessitats, accepta riscos físics per ella i fins i tot construeix una mena de teologia solar per salvar-la. La novel·la planteja de manera constant si aquest comportament és una forma d’amor o només l’execució d’un algorisme altament sofisticat. Ishiguro, fidel al seu estil, refusa donar una resposta tancada: planta el dubte en el lector i hi insisteix mitjançant la serenitat amb què Klara accepta el seu propi destí.
El lifting funciona com a metàfora d’una meritocràcia dopada: els infants “millorats” genèticament tenen accés a una educació d’elit, mentre que els no-lifted (com en Rick) són relegats a una segona categoria social. Es podria llegir com una passa més enllà de l’educació elitista del sistema nord-americà: si avui, per entrar a les universitats de prestigi i aspirar a ocupar posicions de poder, cal endeutar-se econòmicament durant anys o fins i tot de per vida, a l’univers d’Ishiguro el peatge ja no és només econòmic sinó biològic. Per poder competir, les famílies han d’estar disposades a hipotecar la salut dels seus fills, convertint el cos en l’últim territori on es juga la desigualtat.
Un altre element clau és la fe de Klara en el Sol. Alimentada per l’energia solar, interpreta aquesta dependència física com una relació espiritual: el Sol es converteix en una mena de divinitat que pot concedir miracles. Quan la salut de Josie empitjora, Klara estableix un “pacte” amb el Sol: destruir la màquina Cootings, un artefacte industrial contaminant, a canvi de la curació de la nina. Aquesta operació converteix el robot en una figura quasi sacrificial: malmet el seu propi cos mecànic per purificar el camí de la llum. El fet que Josie es recuperi posteriorment sense explicació clara deixa obert si hi ha hagut miracle o coincidència mèdica, i situa el lector al centre d’un dilema entre fe, ciència i atzar.
La identitat i la substitució apareixen amb força quan descobrim el pla de la mare i de l’artista-enginyer Mr. Capaldi: crear una còpia robòtica perfecta de Josie perquè, en cas que mori, pugui “continuar” en un cos artificial. S’ha modelat la seva cara, els seus gestos i la seva manera de parlar, i la idea és que Klara occupi aquest cos i el faci servir com a contenidor de les rutines de Josie. La màquina, però, s’hi nega: afirma que li faltaria la “veritat interior” de la nina. Amb aquest gir, la novel·la entra de ple en el debat contemporani sobre avatars digitals, “twins” humans i bots que imiten persones mortes, i planteja si una persona és reduïble als seus patrons de conducta o si hi ha una dimensió irreductible que no es deixa copiar.
Des del punt de vista tecnològic, la novel·la integra tres grans eixos:
- la IA emocional i la robòtica social (Klara com a amiga artificial i com a cuidadora),
- la biotecnologia genètica (lifting, infants modificats),
A diferència d’altres obres de ciència-ficció, La Klara i el Sol no s’atura en detalls tècnics: utilitza la tecnologia com a marc per explorar qüestions ètiques i afectives, i mostra com la innovació pot consolidar o amplificar desigualtats preexistents.
El final és coherent amb la trajectòria d’Ishiguro: Josie es recupera i continua la seva vida; Klara, en canvi, queda obsoleta i és traslladada a un pati de ferralla on passa els seus últims dies asseguda en una cadira, recordant i contemplant el Sol amb serenitat. Rep la visita de la mare, a qui assegura que està contenta pel futur de Josie. No hi ha ressentiment, ni queixa, ni dramatisme explícit: només una dignitat silenciosa. El lector entén que el personatge més lleial, pur i disposat al sacrifici és també el més fàcilment substituïble. Klara salva la seva nina, però ningú salva Klara.
Perspectiva de gènere
La Klara i el Sol presenta un repartiment on les figures femenines tenen un pes central però heterogeni: Josie, adolescent malalta i “lifted”; la mare, professional d’alt nivell atrapada entre l’ambició social i el pànic a perdre la filla; i Klara, AF feminitzada que ocupa el lloc de cuidadora silenciosa. Els homes (el pare, Rick, Mr. Capaldi) tenen rols rellevants però menys centrats en la cura i més associats a distància emocional, talent frustrat o control tècnic.
La novel·la posa de manifest que les cures continuen recaient en subjectes feminitzats: la mare sosté emocionalment el projecte familiar; Klara assumeix el gruix de la vigilància, l’atenció i el sacrifici; fins i tot el projecte de substitució de Josie implica una “nova filla” robòtica per compensar el buit. Això reflecteix una continuïtat amb el present: encara que la tecnologia s’humanitzi, les tasques de cura tendeixen a assignar-se a cossos (o dispositius) amb aparença i codi de gènere femení.
Alhora, la relació entre la mare i Josie mostra les expectatives desmesurades dipositades en filles “d’excel·lència”: el lifting s’assumeix com a requisit perquè la nina no quedi enrere, convertint l’èxit acadèmic en una obligació incorporada al cos. El llibre convida a debatre si la promesa de millora tecnològica reforça o subverteix els rols de gènere tradicionals, i com es redistribueixen —o no— les responsabilitats de la cura en un escenari tecnificat.
Conclusions
La Klara i el Sol és una novel·la de ciència-ficció aparentment discreta que, tanmateix, aborda qüestions d’alt voltatge: la mercantilització de la solitud, la medicalització del futur dels infants, la fe cega en la tecnologia i la substituïbilitat dels qui cuiden. Partint d’un marc tecnològic creïble —robots de companyia, IA emocional, edició genètica—, Ishiguro construeix un món imperfecte però versemblant, on la tecnologia no és ni bona ni dolenta en si mateixa, sinó un instrument que reflecteix i amplifica les contradiccions d’una societat desigual.
La novel·la és especialment rellevant per a una institució com la Fundació Bit perquè mostra, amb una paràbola accessible, què pot passar quan la innovació s’aplica sense debat democràtic, sense perspectiva de justícia social i sense una reflexió profunda sobre les emocions i les cures. La història de Klara i Josie il·lustra la necessitat de pensar la tecnologia no només en termes de possibilitat tècnica, sinó també de responsabilitat col·lectiva: qui decideix, qui en surt beneficiat, qui queda enrere i qui acaba, com Klara, al pati de ferralla.
Preguntes per a debat
- Klara entén realment les emocions o només les imita? En quins moments del llibre heu dubtat d’una cosa o de l’altra?
- Podem considerar un robot com una amiga? Us semblaria positiu o problemàtic que infants reals tinguessin una “Klara” a casa per combatre la solitud?
- El lifting us sembla ciència-ficció o una exageració de tendències reals (nadons CRISPR, augment cognitiu, elitització educativa)? Quines desigualtats noves podria generar un sistema així?
- És moralment acceptable intentar “continuar” una persona mitjançant un doble robòtic o un avatar digital? Quin dany pot causar, i a qui?
- Com interpreteu la curació de Josie: miracle del Sol, èxit mèdic, simple coincidència? Què ens diu aquesta ambigüitat sobre la manera com volem entendre la malaltia i la tecnologia?
- Si en el futur una IA com Klara prengués decisions equivocades que afecten persones (cura, diagnòstic, companyia), qui n’hauria de ser responsable: els programadors, els propietaris, el fabricant, el regulador públic?
- Per què pensau que la figura de l’AF que cuida és feminitzada? Què passaria si el robot fos masculí? Canviaria la nostra percepció de la història i de les tasques de cura?
- Després de llegir La Klara i el Sol, la vostra sensació general sobre el futur tecnològic és d’esperança, de por o d’alerta crítica? Quins límits posaríeu vosaltres a l’ús d’IA i biotecnologia en infants?